divendres, 27 de febrer del 2015

Inauguració de la placeta de les Dones de Ravensbrück

 
Ajuntament de Barcelona
L'acte, durant el qual es plantarà el roser Resurrection creat per a les persones del camp de concentració de Ravensbrück, tindrà lloc el dimarts 3 de març, a dos quarts de sis de la tarda, al camí de Don Quixot del Parc de Cervantes. Hi assisteix Francina Vila i Valls, regidora de Dona i Drets Civils.

dijous, 26 de febrer del 2015

Poca memòria per a tanta mort

Un passejant, ahir, davant del cartell que indica la ubicació del parapet del Camp de la Bota,
on entre 1939 i 1952 van ser afusellades 1.700 persones. Foto: Jordi Cotrina
 
El Periódico - Natalia Farré 24 de febrer del 2015
D'esquenes a un descampat per urbanitzar i de cara al mar, per sobre del port de Sant Adrià de Besòs i enmig del no-res de formigó de la zona del Fòrum, a prop de les places de pàrquing reservades als clients d'una gran superfície de roba esportiva pròxima, un humil cartell -pintat al damunt amb la seva corresponent dosi d'art de carrer- recorda que s'hi alçava el parapet del Camp de la Bota: una muntanya artificial de sorra de tres metres d'alt per 40 metres de llarg en què entre els anys 1939 i 1952 van ser afusellades més de 1.700 persones per part de les autoritats franquistes. Encara que per ser justos, a aquests assassinats caldria sumar-hi 44 ajusticiaments més: els militars que al mateix punt van morir el 1936 en mans dels republicans per haver recolzat l'alzamiento. Moltes morts per tan escassa memòria.
 
Com cada dia des del 2009, quan va ser col·locat pel Memorial Democràtic, el cartell lluïa diumenge enmig d'aquest paisatge tan desolat, que el dia en qüestió era encara més inhòspit, si això pot ser, a causa del vent. Ni una ànima per recordar la barbàrie que va tenir lloc en aquella cantonada de les 16 hectàrees de formigó que converteixen la plaça del Fòrum, a cavall entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, en una de les més grans d'Europa i més dures, també. En una altra cantonada, llunyana, una multitud celebrava la inauguració de la placa commemorativa amb la qual el consistori barceloní ha decidit honrar la memòria dels barraquistes que durant anys, i fins al 1989, van ocupar la zona, aleshores el Camp de la Bota, i que van ser, durant la postguerra, oients obligats del soroll de la mort. «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. Pels trets de gràcia, sabia quants havien mort cada dia». Així recordava el 2004 les matinades del 1941 Pere Ribot, rector de Sant Adrià.
 
Diumenge només dos ciclistes desafiaven la soledat del que un dia havia estat el mur d'afusellament per a molts i ara és un anodí aparcament comercial per a altres. «Hi passem habitualment». «No, mai ens hem fixat en el cartell». «Ni idea que això era el parapet i ni idea del que era el parapet». «¿El Camp de la Bota? Sí. Era aquesta zona quan aquí hi havia barraques». Quatre respostes clares a quatre preguntes òbvies de qui subscriu. Ningú més a qui interrogar per augmentar una estadística que doni la raó a l'artista Francesc Abad: «El nostre benestar està construït sobre l'oblit».
 
Projecte artístic
Un oblit que el va portar a la indignació el 2004, quan es va remodelar la zona i la Diagonal va arribar al mar: «Es va fer pensant en el turisme, no en els ciutadans. Es va obviar la gent d'aquesta ciutat, però, a més, es va obviar una cosa molt més greu: la memòria dels afusellats. Que a la plaça més gran de Barcelona, on va morir tanta gent, no es tingués la delicadesa del record, em va molestar», recorda Abad. Sí que hi ha un monument que ja hi era aleshores, el de la Fraternitat. Una mena de creu de terme aixecada el 1992 amb la llegenda A totes les víctimes de la guerra civil, llegenda que va molestar les associacions que vetllaven pels afusellats de la postguerra, la majoria. L'error es va solucionar el 2004 afegint-hi una segona part: I de la postguerra. «Forçat», segons Abad. L'humil cartell que recorda la ubicació del parapet, instal·lat amb posterioritat, no mereix cap comentari -per humil, se suposa- de l'artista.
 
Així, Abad va passar de la indignació a l'acció amb un projecte artístic de recuperació de la memòria històrica. Un treball que porta per nom El Camp de la Bota que va començar el 2004 però que no té fi, i que recull testimonis del que va passar allà. Un arxiu digital a internet i un arxiu físic que custodia el Macba i que en ocasions s'exposa per parts. Ara, l'empremta dels ajusticiats de Terrassa recorre les parets de la UAB: «El meu pare era republicà fins al moll de l'os [...]. El dia que el van matar van sortir dos camions cap al Camp de la Bota, set dels presos eren de Terrassa», diu un dels testimonis recollits per Abad.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona (1936)

 
 
Traducció Estació Collserola
Aquest documental està considerat com el primer rodat durant la Guerra Civil. La seva filmació va tenir lloc en els carrers de Barcelona entre el 19 i el 24 de juliol de 1936 i la seva producció va ser assumida per la recién creada Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT. Amb prens rodades per Ricardo Alonso, la seva adreça i comentaris va córrer a càrrec del periodista i crític cinematogràfic Mateo Sants, director de la revista Film Popular i que havia tingut el seu debut cinematogràfic en 1934 amb el documental Estampes d'Espanya. Posteriorment seria delegat del Gabinet de Cinema del Consell d'Aragó.

El seu to exaltat i les seves dures imatges van impactar en les classes burgeses d'Espanya i Europa i va ser utilitzat pels facciosos espanyols i les forces reaccionàries europees com contrapropaganda per a mostrar el suposat salvajismo de la República: el Govern de la República impotent davant la barbàrie vermella. La pròpia identitat del film sofriria tot tipus de distorsions i fragments seus seran incorporats a pel·lícules propagandísticas dels revoltats, com Espanya heroica (1938).

No obstant això, és un document històric de com un poble es llança als carrers per a defensar-se d'una rebelión militar que la vol enfonsar encara més en la misèria, al mateix temps que deslliga els seus odis contra els seus còmplices, una església ultrarreaccionaria aliada des de sempre a Espanya amb els explotadores. Es tracta d'un film el conjunt del qual presenta un discurs coherent que assimila l'entusiasme de la victòria sobre la revolta feixista i una virulenta pren de posició contra els rebels a la normalització i reorganització de la vida quotidiana barcelonina.

Podem veure, a continuació, concentracions per a preparar la sortida de combatents cap al front d'Aragó; desfilis d'artillería, autobusos, improvisats mitjans de transports de milicianos que són acomiadats per una multitud de barcelonins que s'apiñan en els carrers; l'alliberament dels presos de la presó Model. Per a acabar, la càmera, instal·lada sobre un camió, realitza un breu recorregut per la ciutat mostrant edificis des dels quals s'ha iniciat, sota el control dels sindicats obrers, la reorganització i reconstrucció de la normal activitat barcelonina.

L'estesa idea que es té de Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona com una obra "furibunda i inacceptable" neix dels fragments que al·ludeixen a la crema d'esglésies i les imatges que recullen l'entrada principal del convent de les Salesas, amb les seves mòmies exposades al públic, malgrat ser més reveladores i suggeridores les imatges que remeten al goig de la victòria i a l'entusiasme de sentir-se protagonistes en la reorganització de la vida quotidiana.

Malgrat tot, probablement sigui cert el que va dir l'historiador i crític cinematogràfic franquista Carlos Fernández Cuenca, creador i primer director (1953-1970) de la Filmoteca Espanyola: "El deplorable espectacle contribuiria no poc a frenar l'ajuda militar de França a la República espanyola, que en aquestes imatges es llevava la careta".

Tardà alerta que la Constitució catalana perseguirà els crims del franquisme

El diputat d'ERC Joan Tardà ha rebut un homenatge del 'Foro por la Memoria Histórica' Foto: ERC

El diputat d'ERC al Congrés ha rebut aquest dilluns un homenatge del Foro por la Memòria de Madrid per la seva tasca en favor de la recuperació de la memòria histórica
 
, Madrid | 16/02/2015
La lluita per la recuperació de la memòria històrica i per la reparació dels crims de franquisme és un dels principals compromisos d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats. La formació independentista ha defensat diverses iniciatives per preservar la dignitat de les víctimes i ha expressat en nombroses ocasions la necessitat de recuperar l'aplicació de la Llei de la Memòria Històrica. La ferma oposició del Partit Popular no ha permès mai la progressió de la tasca dels republicans ni d'altres partits en aquesta línia però bona part de la societat civil sí que ha lloat la seva dedicació.
 
És per això que el diputat d'ERC a la cambra baixa, Joan Tardà, ha rebut aquest dilluns l'homenatge del 'Foro por la Memoria Histórica' per la seva perseverança en la lluita contra els crims del feixisme en un acte que s'ha portat a terme a l'Ateneo de la capital espanyola. Tardà ha agraït la distinció amb humilitat i assegurant que només ha complert amb el seu "deure". "Era, és i serà un anhel de justícia per tants homes i dones víctimes anònimes de la Dictadura, que en tants casos no van ser recordats ni tan sols pels seus’, ha subratllat durant el discurs d'agraïment davant els assistents que omplien la sala.

Tardà denúncia el model d'impunitat avalat per PP i PSOE 
El diputat d'Esquerra s'ha mostrat especialment orgullós de la seva condició de "republicà independentista", i ha avisat que "la constitució de la república catalana" prioritzarà i serà especialment sensible "amb la justícia universal, amb la persecució dels crims contra la Humanitat i els crims de guerra, amb la reparació de les víctimes del feixisme i amb la inculpació dels criminals".

En aquesta línia, Joan Tardà ha reclamat a les forces polítiques emergents "el compromís ferm per trencar el model espanyol d’impunitat", i ha acabat denunciat la gran quantitat de vegades que "la reparació no ha estat possible pel model d’impunitat pactat durant la Transició i validat al llarg dels anys per PP i PSOE". "Visca la República Española, Viva la República Catalana independent", ha exclamat per acabar.

El PP s'oposa a excloure les formacions feixistes i totalitaristes del registre de partits

 
La proposta de CiU troba incomprensible la tolerància actual respecte de determinats amb aquesta ideología
 
VilaWeb - ACN 17/2/15
El PP s'ha oposat a una proposició no de llei impulsada per CiU per excloure del registre de partits les formacions amb ideologia feixista i totalitarista. Malgrat que els populars han expressat la seva 'enèrgica repulsa' a tots els nacionalismes extrems, al feixisme i al totalitarisme, han argumentat que la iniciativa 'no preserva l'esperit garantista de la constitució' espanyola. Els socialistes entenen que la proposta de la federació deixa en mans del govern la revisió i la decisió d'excloure aquestes formacions. Sostenen que no hi donen suport per una qüestió de forma i s'han abstingut en la votació. La iniciativa no ha prosperat per la majoria parlamentària del PP.
 
La diputada popular Teresa García Sena ha expressat 'l'enèrgica condemna i repulsa' del seu grup a qualsevol d'aquestes manifestacions ideològiques però ha argumentat la seva negativa a la iniciativa de Convergència i Unió assegurant que 'no preserva l'esperit garantista' de la constitució ni cobreix l'actuació dels funcionaris responsables del registre de partits polítics als que deixa 'totalment desemparats'. És per això que ha demanat a Convergència i Unió que 'procuri una modificació de la Llei de Partits que defineixi i delimiti els criteris per inscriure un partit polític' 

El diputat socialista Miguel Ángel Cortizo també ha expressat el rebuig del PSOE cap a qualsevol plantejament totalitarista en considerar que no es poden acceptar 'aquells que volen destruir els drets i les llibertats de les persones'. Malgrat tot, els socialistes entenen que la proposta de CiU passa per concedir al govern de torn la capacitat de 'revisar i d'excloure' les formacions per la seva ideologia. És per això que no han donat suport a la iniciativa de CiU en la votació i s'hi han acabat abstenint. 'Cal introduir una legislació més clara i contundent', ha assenyalat Cortizo.  

El diputat de CiU a la cambra baixa Feliu Guillaumes ha estat l'encarregat de defensar la iniciativa de la federació tot titllant 'd'incomprensible' la tolerància actual respecte de determinats grups d'ideologia totalitària feixista. 'Estem molt estranyats amb aquest tipus de tolerància', ha subratllat Guillaumes, per afegir que 'la cosa va arribar a l'extrem quan vam llegir la legalització a l'Estat espanyol del grup obertament nazi Amanecer Dorado'. 'En aquest cas el terme nazi no és cap eufemisme perquè han cridat en diverses ocasions Heil Hitler', ha assenyalat. 

'No demanem endurir la llei de partits sinó s'apliqui la legalitat vigent i que es revisin els procediments per tal d'aplicar-la a tothom a prou rigor', ha subratllat el diputat de Convergència i Unió.     

L'Esquerra Plural hi dóna suport però diu que és una proposta 'tèbia'
Per la seva banda, l'Esquerra Plural ha expressat el seu suport a la iniciativa de CiU malgrat que l'han titllat de 'tèbia' . 'La nostra proposta era més dura i més clara que la de CiU ja que apostava per la condemna i la prohibició d'aquests partits que no respecten els valors democràtics', ha conclòs.

diumenge, 15 de febrer del 2015

Emissió documental "Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta"

 
Us anunciem la propera estrena del nostre documental
 
"Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta"
 
Per primera vegada, Xavier Vinader, referent del periodisme d’investigació, explica en aquest documental sobre la cara fosca i les contradiccions de la Transició, la història que el va convertir en el primer periodista exiliat i empresonat de la Democràcia espanyola.
 
Dimarts 17 de Febrer a les 22:45 hores, al programa Sense Ficció de TV3
 
Desitgem que us agradi!
 
 
PRODUCCIONS AUDIOVISUALS ANTÀRTIDA
Maria Riba
c/Balmes, 205 4t 1a
08006 Barcelona
93 410 66 31
 

Taller d’Incitació a la Refotografia

 
Benvolguts amics, 
Us faig arribar aquesta info sobre el taller, que el destí ha volgut de sigui d’incitació a la Refotografia i que impartiré els propers 20 i 21 de febrer a l’IEFC.
 
Espero que sigui del vostre interès aquesta disciplina fotogràfica que aparentment mostra el passat, però, insistentment ens pregunta pel futur.
 
Fins aviat!
Ricard Martínez
ARQUEOLOGIA DEL PUNT DE VISTA

diumenge, 8 de febrer del 2015

Gavà s'adhereix a la Xarxa de Memòria i de Prevenció del Fascismo, Mai Més

Representants de l'ajuntament, de l'institut Bruguers i d'Amical
(Foto: Elbruguers.cat)
Traducció Estació Collserola
Gavà (Barcelona), 6 feb (EFE).- L'alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, i el president d'Amical Mauthausen, Enric Garriga, han signat un conveni d'adhesió de la ciutat a la Xarxa de Memòria i de Prevenció del Fascismo, Mai Més.

La iniciativa la va posar en marxa en 2013 l'associació Amical de Mauthausen, que agrupa i representa als espanyols que van ser víctimes del nazisme en els camps de concentració.

L'objectiu és crear una xarxa local integrada per centres educatius, entitats i ciutats que eduquin en la prevenció del fascismo des de la memòria històrica.

El consistori va acordar per unanimitat, en el ple del passat mes de gener, l'adhesió a aquesta Xarxa a petició de l'Institut de Bruguers, que ja forma part.

De fet, alguns alumnes del centre han viatjat recentment a Alemanya per a visitar el camp de concentració de Buchenwald.

Enric Garriga ha explicat que "aquesta xarxa pretén aconseguir dos objectius: recuperar la memòria històrica, el que va ser la deportació republicana, i l'altra a prevenir el fascismo ", que ha afegit que el Projecte Buchenwald "vol treballar des del món local, els ajuntaments, les institucions i els instituts, el que va ser aquesta etapa històrica i lluitar contra el fascismo ". EFE

Els Lara, una breu història familiar

Lara va entrar amb els legionarios i la cabra el 26 de gener de 1939 a Barcelona
 
Orígens, present i futur d'una empresa familiar que pot acabar a borsa
 
VilaWeb 06.02.2015  Andreu Barnils
José Manuel Lara Bosch es va morir dissabte a Barcelona. Tenia seixanta-vuit anys i es va morir d'un càncer. Li sobreviuen quatre fills, una vídua i un imperi. Cadenes de televisions, editorials, diaris, revistes, participacions en immobiliàries. Aquest article fa un breu repàs dels orígens familiars de l'imperi Lara. Un imperi que va començar son pare, un legionari que va entrar amb les tropes de Franco per la Diagonal de Barcelona. I son fill, José Manuel, ha multiplicat l'editorial fins a crear un imperi molt més enllà del món editorial. El futur de l'empresa és cosa dels néts, i podria estar en la borsa. Aquest seria un cas més d'una història d'empresa familiar catalana.
 
El pare
José Manuel Lara Hernández va néixer el 1914 a El Pedroso, Sevilla. Fill del metge del poble, va deixar aviat els estudis i va acabar a la Legió espanyola. Capità. Va entrar amb les tropes de Franco per la Diagonal de Barcelona. I el soldat espanyol es va casar amb una catalana, Maria Teresa Bosch Carbonell. Van tenir quatre fills, dos nois i dues noies. Dels inicis de Lara Hernández, tothom en recorda el nas per als negocis. L'increïble habilitat per a fer diners. Poca gent recorda cap més habilitat seva. En parla Xavier Borràs, que va penjar aquest post a internet. Son germà, Enric Borràs, fa anys ja havia penjat aquests altres dos parlant d'això mateix (1 i 2): el Lara vell, a vint-i-dos anys, entrant amb les armes a la mà a les impremtes de Barcelona. Robant i amenaçant els impressors. Tots dos germans recorden com son pare els explicava anècdotes del soldat Lara. Són fills que recorden paraules del pares.
 
N'hi ha més. Gerard Horta, antropòleg, també tenia un pare editor. 'Només recordo la imatge que més d'una vegada el pare ens retratava a casa: "Va entrar el 1939 a Barcelona amb la pistola a la mà." Tinc la frase gravada. Em sap greu no poder-te transmetre més records. Parla amb en Lluís Milà'. Lluís Milà, de la llibreria Milà de Barcelona, per correu, em diu això: 'Poca cosa puc dir. El pare i l'avi no hi tenien cap vincle amb les editorials que publicaven en castellà i, per tant, no van coincidir mai amb en Lara. Però confirmo això del robatori a mà armada de paper a les impremtes, principalment les que treballaven per a Grijalbo. Era un fet de domini públic i recordo l'avi comentar-ho a les tertúlies que feien a la llibreria als anys setanta.'
 
Per telèfon, Enric Borràs diu això: 'En Lara feia allò que volia, perquè era el president del sindicat vertical d'arts gràfiques. Amb aquest càrrec, i armat, entrava a les impremtes. Així va començar l'acumulació de capital de l'empresa Lara.' Que Lara tenia interès pel paper també ho diu la seva mà dreta, Manuel Lombardero, un home de noranta anys que ara publica unes memòries. No sabem si la mà dreta parla del mateix paper robat, i no hem llegit el llibre de memòries, sinó només una entrevista on afirma que quan Lara es va adonar que el paper ja no seria negoci, perquè deixava de ser monopoli, és quan es va interessar per les editorials.
 
La història de després és una història molt més explicada i transmesa per les cròniques oficials. És la d'un home que, més enllà dels orígens foscs, tenia un instint natural per a fer diners. I que, ajudat pel nas literari de la seva dona, va poder vendre molts llibres. Però molts. Durant el llarg franquisme, Lara va anar comprant editorials de la competència sense parar. Cada any, es veu, i com a detall d'amor, regalava una editorial a la seva dona. Quan es va morir el Lara vell l'empresa familiar s'havia consolidat del tot, el Premi Planeta era el gran premi literari de la democràcia i el rei d'Espanya el va fer marquès. L'herència es va repartir entre els quatre fills d'una manera masclista i equitativa alhora: els nens, un 26% cadascun. Les nenes, un 24% cadascuna.

El fill
Expliquen les mateixes cròniques oficials que el germà preferit per a presidir l'empresa familiar era en Fernando. I que, quan va arribar l'hora del relleu, el president va ser ell. Però Fernando Lara Bosch va ser president poc temps, perquè es va morir en un accident de cotxe. José Manuel Lara Bosch, que dirigia l'àrea d'internacional dins el grup, es va haver de fer càrrec de l'empresa. Si son pare era un andalús que s'havia casat amb una catalana, ell era un català que s'havia casat amb una extremenya. El viatge a l'inrevés. José Manuel, com son pare, també tenia quatre fills i un nas molt fi per als negocis. Molt més estructurat gràcies a una educació al Liceu Francès i la carrera d'Econòmiques a la Universitat de Barcelona, títols que son pare no tenia.
 
Explica un editor: 'Els autors eren mal pagats i ell, des de Planeta, oferia bestretes més altes. Evidentment que sí. Era un home molt intel·ligent, i d'una intel·ligència molt curiosa i intuïtiva. Si li parlaves de muntar una llibreria et deia que ja en sabia ell. Però si li parlaves d'una cosa nova, que no n'havia sentit parlar mai, t'escoltava. Per això va participar en la companyia Vueling, per exemple. Era molt obert a les coses que no sabia. Jo vaig vendre-li l'editorial a ell, i després vaig passar a la secció internacional de Planeta. Ens teníem respecte mutu. Els diners de la immobiliària, on hi ha mitja alta burgesia catalana (hi són tots) era una part molt petita del seu imperi. Lara continuava fent diners bàsicament a través del món editorial i les televisions. Va comprar el segon grup de França.'
Lara fill és l'home que ha portat el volum de l'empresa familiar fins a l'enormitat. Una autèntica xarxa d'empreses i propietats: ha participat a Altadis, Merovecosa, Vueling; la immobiliària Hemisferio; i Artesmedia, l'empresa que agrupa els mitjans de comunicació que va comprar (Antena 3 TV, La Sexta, Onda Cero, La Razón). En el món editorial, va comprar el grup Editis, el segon grup de França, amb més de quaranta segells. El Grup Planeta, en espanyol, té 52 segells (Planeta, Crítica, Ariel). I en català en té 17 (Edicions 62, Columna, Empúries, Proa, etc.). Lara tenia una forta presència en el mercat en totes tres llengües.
 
El nét
Ara és el futur dels néts. José Manuel Lara Bosch tenia quatre fills. I també hi ha els néts per banda de la resta de germans. Llegim a les cròniques oficials que dos dels fills de Lara, un noi i una noia, seran els qui portaran l'empresa: 'La monarquia hereditària passarà a les mans de dos dels seus quatre fills que treballen a Planeta, Marta i José.'
 
'Deixa't estar de si qui es queda Planeta és un fill o un altre. Aquí la qüestió és una altra', diu l'editor. 'Si l'empresa familiar passa a borsa o no. Lara no volia passar a borsa, no. Però segur que amb la família n'han parlat aquests darrers anys. I aquesta és la gran qüestió: si Planeta passa a borsa, o no. Això voldria dir que Grup 62, i tot el seu paquet de segells en català, també pot canviar de mans. És, des del meu punt de vista, un gran moment per al sector editorial català. Per a renovar-lo de dalt a baix. Per a fer coses noves. Lara, en català, hi ha estat en els pitjors anys, del 2000 al 2010. Ha fet una gran feina essent-hi. Ara veurem si hi ha canvis.'

Homenatge a la memòria dels companys del PSUC i als immolats per la llibertat durant la dictadura

 
Expresos Politics Franquisme
Com tots els anys i conjuntament amb els seus familiars i l'Associació d'Ex-Presos, el proper diumenge 15 de febrer tindrà lloc l'acte homenatge a la memòria dels nostres companys del PSUC Francesc Serrat (Cisquet), Manuel Donaire, Juan Arévalo, i Hernández que foren afusellats el 28 de febrer de 1946 i dels companys Joaquim Puig i Pidemunt (Director de Treball), Pere Valverde, Àngel Carrero i Numen Mestre, afusellats com els altres, al camp de la Bota, el 17 de febrer del 1949, com també, a la de tots els que foren immolats per la llibertat durant la dictadura.
 
L'acte tindrà lloc el Diumenge dia 15 de febrer a les 12.00 h. al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc. L'homenatge té el propòsit de mantenir viu el record i la memòria històrica de la lluita contra la dictadura franquista.
 
Es posa a disposició dels qui vulguin participar un autobús que sortirà a les 11 del matí de la plaça Catalunya davant de l'edifici del Banc d'Espanya

La revolta dels barris

Acte reivindicatiu als terrenys de Can Mariné. Foto: Fons Grama
Per primera vegada un llibre explica la increïble història del Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet
 
VilaWeb : Andreu Barnils 8/2/15
La revolta que va passar a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet a finals dels anys setanta s'explica en un llibre. Quaranta anys després, aquella mobilització popular, s'explica. El llibre es titula 'De suburbi a ciutat'  i està escrit per Odei Antxustegi-Etxearte. Etxearte és periodista de la secció de política del diari El Punt Avui, filla de la ciutat i autora d'articles com aquest: 'Sóc de Santako, no imbècil'. Santako, una ciutat que aconsegueix passar de ser gairebé un descampat sense carrers asfaltats, ni fanals, ni voreres, a ser una ciutat que, com la resta, té aquests serveis per la població. Serveis guanyats gràcies a la pressió i mobilització popular. Des de sota, contra una dictadura primer. I contra, i també gràcies, a una democràcia després. Història detallada fins al rigor amb uns personatges que semblen sortits d'una pel·lícula.
 
Pel llibre d'Antxustegi-Etxearte hi passen dones segrestant autobusos per reclamar que la línia arribés a tots els barris de Santa Coloma. Ciutadans sortint en plena nit franquista, amb espelmes i lots, per reclamar enllumenat públic. Hi aprens de torturats i colpejats. Veus també manifestacions de dones de sa casa a ple migdia, en perfecte formació, cistell al braç, i cap al centre per reclamar un mercat a dalt els barris. Veus capellans rojos i militants comunistes que els seus partits envien a viure en aquests barris per organitzar-los. Enmig, un escenari desolat, amb fotos que s'expliquen per si soles: edificis que són enormes bolets enmig d'un camp. El no res al voltant. Ni voreres ni asfalt. El Far West per urbanitzar. I dins els edificis, famílies estafades. Vivint dins pisos mal construïts que s'inunden i amb nens dormint sota l'escala. I en aquesta història de revolta popular col·lectiva, tres personatges sobresurten: un arquitecte, un capellà, i una revista.
 
L'arquitecte és Xavier Valls (1937-1987). Fill d'anarquista de Cerdanyola, va anar a viure al centre de Santa Coloma de Gramenet. La família va prosperar econòmicament i Valls va estudiar arquitectura. Intel·lectual de formació marxista, líder veïnal nat, l'arquitecte és l'home que va arreplegar les queixes dels seus veïns, i els va donar estructura. Ell és el pare del Pla Popular. Un totxo de centenars de pàgines on es detallava, finca a finca, les peticions dels veïns: aquí una plaça, aquí una guarderia, aquí un mercat. Les voreres, aquestes, i la parada d'autobús, en aquella placeta. Eren els propis veïns que feien propostes damunt croquis. Valls va transformar els croquis, en plànols. No només això. Ell va ajuntar milers de lluites espargides, i va donar-los coherència i unitat. Un pla per a tota la ciutat: el Pla Popular.
 
Valls, líder veïnal nat, fou l'home més buscat a les primeres eleccions democràtiques. Els partits volien que fos el seu cap de llista. A diferència de tants altres, va dir que no. Militava, perquè militava en partits, però alcalde, no. Millor pressionar des de fora. 'Creia que una persona sense disciplina de partit, no tenia res a fer a la política. Si entrava, moriria en l'intent. Valls va preferir seguir pressionant per l'aplicació del Pla Popular des de fora', diu Antxustegi-Etxearte. Els partits polítics van fitxar tots els quadres que destacaven, i els van entrar als partits. 'I el moviment veïnal va quedar, per moltes dècades, tocat. Ara a Santa Coloma no tenen, els veïns organitzats, ni de lluny la força que van tenir', diu l'autora. A través del llibre veus aquesta tensió entre partits i associacions de veïns organitzades. I el final tràgic de Xavier Valls, també: l'ànima del Pla Popular va morir a Barcelona per l'atemptat d'ETA a Hipercor l'any 1987. Tenia cinquanta anys. Hi havia anat, gairebé per casualitat, a comprar uns bitllets d'avió per la família. Una dona, i dos fills.
 
El capellà és Jaume P. Sayrach. Un capellà roig del cinturó. Als anys setanta va decidir renunciar a la seva paga de l'església, i es va posar a treballar com un obrer més. A dia d'avui 'viu en un tercer pis amb unes escales increïbles en una mena de vot de pobresa. De la la pensió, deu viure, i suposo que l'ajuden familiars, que en té de benestants', diu Etxearte. A Santa Coloma aquest mossèn va obrir molts locals que en lloc de ser centres religiosos, van ser espais cívics: Associacions de veïns, locals d'assaig, sales de reunions. Sayrach, quan va arribar la democràcia, va ser el regidor d'Urbanisme sota les ordres de l'alcalde, que era un altre capellà, Lluís Hernández, del PSUC. Van passar del moviment veïnal, cap a dins l'Ajuntament. Des d'allà va aplicar el Pla Popular. On el plànol hi posava una plaça, que hi hagués una plaça. On hi apareixia un parc, que aparegués un parc. 'Sayrach amb l'ajuda des de fora de l'arquitecte Valls, que era qui en sabia, va implantar molta part del Pla Popular. Alguna cosa, com la circumval.lació, no s'ha fet. Però molta, sí', diu l'autora. 
 
I la revista, Grama. Una revista que va mobilitzar el barri. A petita escala, teoria i pràctica d'un mitjà de comunicació. 'Com aconseguir marcar agenda. Ja sigui en dictadura, com en democràcia. Van aconseguir que es conegués, parlés i debatés el Pla' diu Antxustegi-Etxearte. Grama, la revista on s'anunciaven les manifestacions, es publicaven estudis tècnics fets a favor del Pla Popular o es veien fotografies dels autobusos segrestats. Poca broma amb la gent que va passar-hi. Des del director Humbert Roma, fins a Joan Guerrero, Enric Juliana, o els germans Madueño, Pedro i Eugenio. Aquest darrer, per cert, va escriure el llibre “Xavier Valls. L’arquitecte de la solidaritat” (1988).
 
Ara ha sortit el llibre sobre l'obra col.lectiva, on l'arquitecte va tenir un gran pes: el llibre sobre el Pla Popular. I gràcies al llibre, el Pla Popular s'ha recuperat. Literalment. 'Se'n guardava una còpia parcial, i mig perduda, a la Biblioteca Municipal. Però en faltava una part, que s'ha trobat als arxius de la família. Tot sencera, ara és el primer cop que el tenim, i en el llibre se'n reprodueixen parts', diu l'autora.

PP i Ciutadans donen el seu suport a Hospitalet a una missa de contingut nazi feixista

Traducció del Comunista.net  28/1/15 per l'Estació Collserola
naciodigital

 
La parròquia de la Concepció d'Hospitalet del Llobregat, escenari d'una liturgia amb fins i tot, estàndards de la Divisió Azul.

PP, Ciutadans, Vox, PxC, Somatenes i altres entitats ultres fan suport.

diumenge, 1 de febrer del 2015

El Camp de la Bota i la memòria històrica protagonitzen una exposició

 
L’afusellament de més de 1.700 persones a la platja del Camp de la Bota (Barcelona) durant la Guerra Civil i la postguerra, va motivar que Francesc Abad posés en marxa un projecte artístic de memòria històrica, que ara arriba a la Sala d'Exposicions de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la UAB.    
"El nostre benestar està construït sobre l'oblit. Aquest oblit és una injustícia sobre la qual s'edifica el nostre present" diu l'autor del projecte artístic Francesc Abad
   
29/01/2015
El paper del testimoniatge és cabdal en la construcció d’aquesta aposta artística, però, lluny de vendre una imatge excessivament comercial o carrinclona, les experiències viscudes esdevenen una eina útil per a fer un gir cap a la història i emetre una mirada retrospectiva justa i una connexió viva amb el present.

"Aquest no és un lloc plàcid, sinó de mort" diu Francesc Abad en la pàgina web del projecte. Per a l'artista, "el nostre benestar està construït sobre l'oblit. Aquest oblit és una injustícia sobre la qual s'edifica el nostre present". I alhora es pregunta: "No hi ha una alternativa perquè els homes i les dones pensin d'una manera diferent al voltant del lloc on viuen, treballen i moren?".

"El Camp de la Bota" és un projecte en format arxiu que es desenvolupa en diferents direccions: una exposició, un web, cartells, catàlegs... de manera que es troba en constant construcció. Fins a dia d’avui, l’exposició itinerant ha visitat poblacions com Mataró, Roda de Ter, Mollet del Vallès, Terrassa o L’Hospitalet de Llobregat.

Amb tot, l’objectiu de l’exposició és ajudar a la recuperació d’una memòria històrica tan oblidada i tan necessària, i alhora reflexionar sobre els usos de la cultura i la transformació de l’espai públic en una societat globalitzada.
 
Edificio N
Campus de la UAB
08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès)
Tlf: 935814004