Dietari d’un sindicalista silenciat amb un còctel Molotov

Antonio Martos, amb la foto del seu germà, davant de la caserna on va ser torturat

Foto: Enrique Canovaca

La lluita pels seus ideals va ser la seva millor arma. La de les forces de l’ordre, les tortures

Les seves idees foren silenciades amb una beguda letal. El 'Còctel de la veritat', en deien: salfumant i benzina, dosi doble de ‘Molotov’. El seu cadàver fou enterrat en una fosa comú, davant la impotència i el sentiment d’una família que mai va poder acomiadar-se d’ell. La restitució de la memòria de Cipriano Martos, el sindicalista de la FRAP i del PC, passa per reunir les proves que possibilitin que la seva família presenti la querella contra els crims del franquisme que es jutgen des d’Argentina. La veritat, quaranta anys-un anys després, mai podrà ser silenciada per cap arma. Aquest n’és el dietari.

Reus digital.cat - 29 d'Abril de 2014 Albert Sunyol

Les seves idees foren silenciades amb una beguda letal. El 'Còctel de la veritat', en deien: salfumant i benzina, dosi doble de ‘Molotov’. El seu cadàver fou enterrat en una fosa comú, davant la impotència i el sentiment d’una família que mai va poder acomiadar-se d’ell. La restitució de la memòria de Cipriano Martos, el sindicalista de la FRAP i del PC, passa per reunir les proves que possibilitin que la seva família presenti la querella contra els crims del franquisme que es jutgen des d’Argentina. La veritat, quaranta anys-un anys després, mai podrà ser silenciada per cap arma. Aquest n’és el dietari.

Reus, Agost de 1973. Crònica d’una detenció. A la capital del Baix Camp es produeixen les detencions de militants del FRAP de Reus, entre els quals, Pascual Carrilero, Rafael Falcón, Joaquín López i Cipriano Martos. Originari de Huétor-Tajar (Granada), Martos era un jove de vint-i-vuit anys. Descendent d’una família de bracers, havia format part d’una mina de Terol abans d’arribar a Catalunya, on va treballar en el sector tèxtil, a Sabadell i a Terrassa, i posteriorment, en la construcció, a Barcelona i a Reus. La lluita per les seves idees van ser la seva millor arma. La de les forces de l’ordre, les tortures.

Martos es negà a respondre el que no volia respondre, mentre la brutalitat de la força bruta -valgui la redundància- s’atansava sobre el seu rostre, cada cop més dèbil. Llavors, arribà el còctel Molotov en solució líquida, una vida pendent d’un fil, i un rentat d’estómac. El miratge de la mort. Les forces de l’ordre el sotmeteren a nou interrogatori a les dependències policials, on se’l torna a fer ingerir benzina i el salfumant, que aquest cop, resultà letal.

Hospital de Sant Joan, 17 de setembre de 1973. La mort no va fer acte de presència. Tardofranquisme. Cap diari espanyol es va fer ressò de la defunció de Martos, i les úniques informacions van aparèixer a través de l’Agència de premsa España Popular, vinculada al FRAP, als diaris francesos Le Monde i Libération, així com a Il Manifesto. La vida s’esgotà, la mort, ni tan sols va fer acte de presència. “Quan van passar els fets, la meva mare i un dels meus germans van anar a l’Hospital, i allà hi havia dos guàrdies civils. Quan els suplicaren que el deixessin veure (a Martos), els donaren una puntada de peu, i els amenaçaren amb què, si no marxaven, acabarien com ell”.

“Sense demanar-nos cap mena de permís, es van endur el seu cos al cementiri i el van enterrar una fosa comuna, que ja estava tancada, i mai vam poder saber amb certesa si era ell o no”, recordava aquest dilluns l’Antonio, un dels germans Martos. L’adéu que mai va ser possible. La incertesa. El dolor.

Reus, abril de 2014. Les idees mai moren. La memòria, tampoc. La família se sumarà a la querella argentina que investiga els crims del franquisme.