dissabte, 31 d’agost del 2013

Revolta a la xarxa contra l'avinguda dedicada a Samaranch


L'Ajuntament de Barcelona vol canviar el nom de l'Avinguda de l'Estadi

VilaWeb 30/8/13
L'Ajuntament de Barcelona ha iniciat el procés per canviar el nom de l'Avinguda de l'Estadi per anomenar-la Avinguda Joan Antoni Samaranch, en reconeixement a l'home de l'esport de Franco, en qualitat de delegat d'esports, i procurador de les corts franquistes. El canvi de nom es fa a petició del grup municipal del PP, que ho va sol·licitar a final d'any passat, segons ha informat avui La Vanguardia.

Samaranch es va afiliar molt jove a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va començar la carrera política a l'Ajuntament de Barcelona, com a regidor d'Esports, el 1955. També fou l'últim president de la Diputació de Barcelona i, ja mort el dictador, ambaixador a la Unió Soviètica i a Mongòlia. Finalment, va acabar dirigint el Comitè Internacional Olímpic, del qual era president honorari des del 2001, i va portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

Les xarxes socials han rebut aquesta notícia amb protestes i fortes crítiques a la decisió del govern municipal de CiU. Ben aviat s'ha creat l'etiqueta #NoAvingudaSamaranch, que recull la major part dels piulets que critiquen que s'homenatgi un franquista que mai no va renegar del seu passat polític.

L'Ajuntament de Barcelona ha iniciat el procés per canviar el nom de l'Avinguda de l'Estadi per anomenar-la Avinguda Joan Antoni Samaranch, en reconeixement a l'home de l'esport de Franco, en qualitat de delegat d'esports, i procurador de les corts franquistes. El canvi de nom es fa a petició del grup municipal del PP, que ho va sol·licitar a final d'any passat, segons ha informat avui La Vanguardia.

Samaranch es va afiliar molt jove a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va començar la carrera política a l'Ajuntament de Barcelona, com a regidor d'Esports, el 1955. També fou l'últim president de la Diputació de Barcelona i, ja mort el dictador, ambaixador a la Unió Soviètica i a Mongòlia. Finalment, va acabar dirigint el Comitè Internacional Olímpic, del qual era president honorari des del 2001, i va portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

Les xarxes socials han rebut aquesta notícia amb protestes i fortes crítiques a la decisió del govern municipal de CiU. Ben aviat s'ha creat l'etiqueta #NoAvingudaSamaranch, que recull la major part dels piulets que critiquen que s'homenatgi un franquista que mai no va renegar del seu passat polític.

dimarts, 27 d’agost del 2013

L'homenatge al Facerias

Ateneu Llibertari del Palomar  9/8/13
Companys, companyes
Com cada any, el 30 d'agost arriba l'homenatge al maqui Facerias, al lloc on els sicaris de l'Estat el van assassinar l'any 1957, a l'encreuament dels carrers Verdum i Pi i Molist.

Per ell i per les milers de persones que van donar i donen la seva vida per la llibertat, us hi esperem!
Salut!

Jam/Xerrada L'anarquisme, fet diferencial català


Col.lectiu A Les Trinxeres 27/8/12
L'anarquisme, fet diferencial català o com és que la lletra dels Segadors la va escriure un anarquista? (a la llum del recent llibre de l'historiador Xavier Díez)

Jordi Martí i Font, cap de llista de la CUP-AE per Tarragona a les darreres autonòmiques
Xavier Mayora, cantautor de la Figuerosa, presentant “Nu i a la Terra”
+ Copa de vi del País

Dimarts, 3 de setembre, 20:30h
Terrassa del Casal Lapallavacara
Balaguer


Organitza:
CupBalaguer Noguera
Col.lectiu A Les Trinxeres
Som Lo Que Sembrem

dilluns, 26 d’agost del 2013

L'Església es mostra contrària a la proposta de la PMHA de substitució de la làpida franquista d'Almenar

La làpida franquista de l'església d'Almenar. (Foto: Esther Peiró)
El bisbe de Lleida va demanar a la Plataforma que parlessin amb els capellans nascuts a Almenar per determinar el futur de la làpida

araponent.cat - Almenar - El Segrià 26.8.2013 
Després de la votació de les mocions presentades a l’Ajuntament d’Almenar per la Plataforma per la Memòria Històrica d’Almenar, s’està en procés de negociació amb el Bisbat de Lleida per trobar una solució al problema de la làpida franquista que hi ha a l’Església del poble. 

El passat mes de juny els integrants de la Plataforma van entrevistar-se amb el bisbe de Lleida, Joan Piris, i li van explicar la situació. El bisbe va demanar a la Plataforma que parlessin amb els capellans nascuts a Almenar per determinar el futur de la làpida.

Després de parlar amb dos capellans almenarencs, la Plataforma va desistir de fer més entrevistes, ja que els capellans només veien possible que es tapessin els símbols franquistes i que es canviés la làpida de lloc, en comptes de retirar-la, conservar-la en un museu i fer-ne una en un lloc públic a la memòria de totes les víctimes. Això, però, no va plaure la Plataforma, ja que pensen que el manteniment de la llista de noms a la làpida continuaria representant una discriminació envers les víctimes almenarenques de la Guerra Civil. A més, hi ha famílies que estan en contra del manteniment del nom d’algun familiar a la làpida i 575 veïns de la localitat i historiadors com Mercè Barallat, Josep Forns i Josep Maria Solé i Sabaté, director de l'IEI, han donat suport a la proposta de la Plataforma.

La setmana passada, la PMHA va enviar una carta al bisbe de Lleida en què explicava la nova situació i en què expressava l'esperança que es resolgui aviat el problema.

Una possible causa per la qual l’Església es resisteix a treure la làpida podria ser que hi ha els noms de tres capellans morts, però la Plataforma pensa que això no hauria d'impedir a la institució veure que els morts d'Almenar a Mauthausen o a la presó de Lleida també mereixen memòria.

“No ho haurien de veure com un atac a la memòria. No ataquem res, només volem sumar-hi els altres. Pensem, però, que és millor dedicar-hi una làpida/monument sense noms per la dificultat de determinar-los tots. Un tractament igualitari de les víctimes és imprescindible”, declaren.
Míriam Cuenca

dissabte, 24 d’agost del 2013

Memòria històrica revolucionària a Premià de Mar


Xavier Gascó 1 d'agost de 2013 revoltaglobal.cat
En ocasió d’una de les sessions dels "Tallers de la Revolta", la gent de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista varem organitzar un acte la passada primavera dedicat a reconstruir l’empremta de la revolució al nostre país i en aquest cas a nivell local. Aleshores gràcies a gent com la Griselda Ballester (premianenca, feminista i companya lligada familiarment al POUM) i al nostre company Pepe Gutiérrez-Álvarez, tinguérem la sort de viure un acte emotiu i tanmateix formatiu centrat en la memòria històrica revolucionària i en especial al paper del POUM.
Cal dir que unes setmanes després, era el Parlament de Catalunya qui lliurava un homenatge en tota regla a la figura de l’Andreu Nin, secretari general del POUM i conseller de la Generalitat. Ara aportem la petita intervenció sobre aspectes propis de Premià de Mar relacionats amb aquells anys i que foren ressenyats en aquell acte del taller de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista del Maresme.
"Premià de Mar. Un matí de finals d’Agost del 36. L’Emili surt de casa seva i baixa pel carrer Joaquim Maurín sor. Du sota el braç el setmanari “La Batalla”. Ha quedat amb el seu amic Joaquim Bou a la Plaça de la República per comentar el seu darrer article. En Joaquim viu al carrer Bakunin, segur que ja hi deu haver arribat. Potser anirà a fer el seu cafè a l’Amistat Obrera. Aquell centre que, qui sap per què, al cap dels anys perdrà el seu adjectiu “d’Obrera” i es quedarà senzillament en Amistat. Potser és massa llarg tot junt!
En passar per davant de l’ENU (l’Escola Nova Unificada), saluda en Cristòfol, el mestre. En Cristòfol és un bon mestre, sap de l’estima que li tenen els seus alumnes.
Tal i com ho sospitava, en Joaquim és a l’Amistat Obrera xerrant amb en Francesc Botey, aquest representant del Sindicat Únic de Treballadors que té al cap crear un nou setmanari que portarà el nom d’Alba Roja.
Com que encara hi ha temps, s’apropen a la platja. Allí de lluny veuen la magnífica estació del tren. Un monument a la modernitat, amb les seves rajoles vermelles i el ferro colat de les estructures. "Mira que si un bombardeig ens l’enterra sota la riera! Una bona botifarrada els hi fotria a aquest feixistes!" pensa l’Emili.
Però aquest pensaments s’allunyen del seu cap en veure el magnífic vaixell Sant Isidre. Ara és de guerra, sí però sembla més aviat un vaixell pirata... (ves si algun dia algú hi pensarà en això). En fi, girem cap amunt que hi ha feina a fer a l’Ajuntament".
Notes sobre carrers, indrets, persones i altres referències del text:
(1) Carrer Joaquim Maurín ès l’actual carrer Joan Prim
(2) Carrer Miquel Bakunin ès l’actual carrer Marina
(3) Plaça de la República è actual plaça de la Vila (o de l’Ajuntament)
(4) Alba Roja. Periódic. Òrgan del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar, CNT- AIT. Premià de Mar, 1937.
(5) Emili Puntí Riera. Militant del POUM, entrà el 25 juliol del 36 al consell municipal de l’ajuntament de Premià de Mar. Milicià al front de Saragossa a la columna del POUM, destacament Seriñena.
(6) Joaquim Bou Soms. Militant del Bloc Obrer i Camperol, fou candidat a les eleccions municipals de l’abril de 1931 a la ciutat de Barcelona. Fou membre de diverses comissions agràries i escrivia a "La Batalla". Fou expulsat del BOC per sostenir les posicions de l’Esquerra Comunista. Com a membre de l’organització, liderada per Andreu Nin, va formar par de la redacció del setmanari "El Soviet" i al setembre de 1935 va ingressar en el POUM.
Al maig del 37 arriba a ser conseller de la Generalitat com a representant dels rabassaires (Segons informació apareguda al ABC de l’època, suposem parlem del mateix Joaquim Bou).
Veure" El movimiento trotskista en España" de Pelai Pagès.
(7) Francesc Botey. Anarcosindicalista a Premià de Mar. Va representar als 800 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar al ple regional dels Sindicats Únics de Catalunya els 5 al 13 de Març de 1933.
(8) El CENU o Consell de l’Escola Nova Unificada va ser una institució creada el 27 de juliol del 1936 a Barcelona amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana.
(9) ENU Premià de Mar. Escola Nova Unificada. Actualment l’escola Assis (de les Monjes o divina Pastora) Colectivitzada l’any 36.
(10) Cristòfol Ferrer i Ferrà (Palma, Mallorca, 17 de desembre de 1888 - Premià de Mar, 17 de gener de 1986), mestre d’origen mallorquí que va deixar empremta pels seus mètodes pedagògics. Es va implicar en el moviment de l’escola moderna i va ser responsable de l’Escola Nova Unificada a Premià de Mar durant la Guerra Civil. Per aquesta implicació va ser represaliat per la dictadura franquista que el desterrà a Quintanilla San García, un poble de la província de Burgos, separant-lo de la seva família durant 4 anys.
(11) El Sant Isidre és un llaüt que va ser construït el 1925 a Portocolom (Mallorca) per a ser destinat a la pesca d’arrossegament. Se sap que l’embarcació va ser sorpresa per la marina practicant el contraban, fet pel qual fou decomissada i passà a mans de l’Armada de la llavors República espanyola. Posteriorment va ser emprada com a vaixell de guerra durant la Guerra Civil. Va ser una de les naus militars del POUM. Actualment ens visita quasi cada any a la festa dels pirates, convertida en un dels simbols de la festa major de Premià de Mar
(12) Estació de tren. No cal fer altre cosa que veure d’ubicació actual i el desastre de la seva penosa remodelació. Sobretot la pèrdua de la vella estació...
*Xavier Gascó. Militant de RG-EA del Maresme.
**Nota: Agraïments per Joaquim Margenat, historiador local premianenc.

divendres, 23 d’agost del 2013

Discurs de Josep Lluis Alcazar en nom de Lluita Internacionalista en l’homenatge a Andreu Nin

 
En video la intervenció de Josep Lluis Alcazar de Lluita Inernacionalista el passat dia 17 de juny de 2013 en l'acte d'homenatge en la Generalitat 

Text i video cedit per Andreu Pages de Lluita Internacionalista
Acte al Parlament de Catalunya. Homenatge a l’Andreu Nin
El 17 de juny es va fer al Parlament de Catalunya un necessari homenatge a Andreu Nin, segrestat el 16 de juny del 37 i posteriorment torturat i assassinat pels estalinistes. L’acte estava organitzat per la Fundació Andreu Nin i el diputat del POR a ICVEuiA, David Companyon. Després d’unes paraules de la Presidenta del Parlament de Catalunya i de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell, l’historiador Pelai Pagès va fer una àmplia exposició de la vida del dirigent revolucionari. També van intervenir representants dels grups parlamentaris ERC, PSC, IC/EuiA i la CUP, els sindicats CCOO, UGT i CGT, i diverses organitzacions polítiques (PCC, PSUCViu, POR, Revolta Global, Lluita Internacionalista i En Lluita).

Algunes intervencions van ser dures d’empassar. Tothom reivindicava la figura de Nin. També els qui en la seva acció d’avui obstaculitzen qualsevol política revolucionària. I fins i tot els qui parlaven en nom de les organitzacions que el van detenir, segrestar i torturar: les que el van matar i també les que van callar. Certament van condemnar el fet, per «ignominiós», però desfigurant-ne el sentit polític. Es van repetir tòpics com que Nin va ser víctima de la «intransigència» i la «falta de diàleg», d’una «política fratricida», del sectarisme «d’uns i dels altres», de la puresa i la intolerància dels qui defensaven la URSS i la revolució per sobre de tot. O d’altres, com que la Guerra Civil es va perdre pels «desacords» i els «dogmatismes» dins de l’esquerra, que van culminar en els Fets de Maig.

L’assassinat de l’Andreu Nin no és el resultat d’un accident, del drama de la divisió entre partidaris de la república i partidaris de la revolució expressada als fets de maig del 37, ni un fet ignominiós dins d’una història amb coses bones i coses dolentes, ni el resultat d’un debat que es va resoldre malament, ni de l’excés d’intransigència o de sectarisme d’uns, com vam escoltar a les intervencions de les organitzacions que es reclamen del PSUC (IC, PCC, PSUC-viu), partit responsable de la detenció de l’Andreu i la direcció del POUM, juntament amb Esquerra Republicana que no va fer la més mínima autocrítica de la seva complicitat.

L’assassinat de l’Andreu Nin va ser el resultat d’un pla premeditat de destrucció física de tota organització que es situés a l’esquerre de l’estalinisme i no és subordinés a la seva política. El pla estava organitzat directament des de l’estat de la ex-URSS i colpejava l’esquerra en diversos indrets del planeta, sovint exigia la col•laboració dels PC del país. Recordem que, després d’aquests fets i de l’assassinat de Trotsky per Mercader, un militant del PSUC, el partit de Comorera va rebre el privilegi de ser l’únic partit comunista no estatal que tenia seient propi a la Internacional Comunista. L’estalinisme actuava amb crims d’estat, com a terrorisme blanc, que executava allà on hi havien significats dirigents de l’esquerra. La principal acusació era que eren «trotsquistes», que en el llenguatge estalinista era sinònim d’organització feixista.

Això era així quan l’estalinisme tenia una posició ultraesquerranista, on la mateixa socialdemocràcia era «socialfexista» i en conseqüència, qui establia una política cap a ells era acusada de col•laboració amb els feixistes. Després, amb el canvi a la política de Front popular contra el feixisme, va passar a ser un feixista qui qüestionés aquesta política, és a dir, qui negués el pacte no només amb la socialdemocràcia, sinó amb la suposada burgesia democràtica. Segons els interessos de l’estalinisme, es passa d’acusar a la socialdemocràcia com a feixista a fusionar-se amb ella en el PSUC, però qualsevol que qüestionés una de les dues polítiques era acusat de contrarevolucionari. La pressió estalinista no cercava només la destrucció física dels seus oponents d’esquerra, sinó també la destrucció moral dels corrents opositors o dels qui els podien encapçalar. La «confessió» que un era un agent contrarevolucionari o directament feixista, que sovint tampoc evita l’execució, era la forma de degradar i desactivar la reacció contra les condemnes. La persona que havia confessat, encara que ho fes sota tortures i pressions, acabava destruïda moralment, la qual cosa assegurava l’èxit complet de la repressió. Si a més signava implicant a altres, la cadena repressiva seguia, mentre que aconseguia que la traïció i delació generés més dubtes a les organitzacions revolucionàries.

Però que ningú quedés tranquil, doncs el terror també s’estenia sobre els botxins d’avui, és a dir, entre els propis «camarades». La major part dels agents de la NKVD (GPU) que van actuar a l’estat espanyol i van participar a la tortura i assassinat de l’Andreu després serien executats a Moscou. En Comorera, instigador de l’odi contra el POUM, va caure en desgràcia i, tractat amb total menyspreu, acabaria expulsat del PSUC.

Els judicis de Moscou a Barcelona
El moment de plenitud del terror estalinista van ser els anys trenta. «Va ser eliminada la quasi totalitat dels vells bolxevics i les seves famílies, la majoria dels membres del Comitè Central de 1917 a 1923, els tres secretaris del partit entre 1919 i 1921, la majoria del Comitè Executiu entre 1919 i 1924, 108 membres dels 139 del Comitè Central elegit a 1934.» * En aquest període, els judicis més significatius van ser els tres Processos de Moscou. En judicis preparats, plens de falsificacions, injuries, imatges trucades... i sota la direcció política de Stalin i l’executiva del fiscal Vichinsky, la vella guàrdia bolxevic va ser humiliada, destruïda moral i físicament, acusada de les pitjors calúmnies. Trotsky, que havia estat expulsat de la URSS, acabaria assassinat l’agost de 1940 a Mèxic.

Milers de militants de l’oposició, el corrent d’esquerres impulsat per Trotsky, van morir a Vorkuta i altres camps d’extermini stalinistes. Però els assassinats perseguint «trotsquistes» van ser presents a molts altres indrets fora de la URSS, a Barcelona, França, Vietnam... Pocs van aguantar el terror dels mètodes de l’estalinisme i la GPU/ NKVD: destacats dirigents que havien aguantat anys de presó i tortura sota el zarisme, cedien i acabaven signant el que fos per acabar el patiment. Però no es tracta només d’un problema de capacitat física de suportar el sofriment, sinó sovint de la fortalesa moral amb què la persona a suprimir arribava a les tortures. Darrera Nin hi havia un partit que lluitava per una revolució encara viva (malgrat els fets de maig del 37) una llista de companyes i companys que depenien de les seves declaracions... Darrera de moltes declaracions d’importants dirigents bolxevics hi ha un procés de degeneració de la revolució i d’aïllament del partit.

De la mateixa manera, el terror a la reraguarda republicana orquestrat pel PSUC i amb la col•laboració d’ERC va preparar una Barcelona incapaç de resistir l’entrada de Franco a la ciutat. La Barcelona revolucionària capaç de tot el sacrifici per aturar el feixisme, havia estat derrotada mesos abans que Franco entrés per la Diagonal... i la ciutat va caure sense més resistència.

Josep Lluis del Alcazar

* Pierre Broué. Los procesos de Moscú. 
Editorial Anagrama, pág 45.

dimarts, 20 d’agost del 2013

El Pla d'Urgell serà protagonista d'un documental històric

L'editora de Intersecció.cat, Natalia Lloreta, el president del Centri de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, Jordi Soldevila, i la guionista Laia Soldevila ACN / Salvador Miret
Traducció Estació Collserolla

S'abordaran períodes de la República, la Guerra Civil i el franquisme. El treball recull seixanta testimoniatges orals que s'han gravat en vídeo i que formaran part d'un banc de la memòria

Lleida -Mollerussa. (ACN).-La Vanguardia - 20/08/2013
El Centri de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà es troba en ple procés d'elaboració d'un documental amb el qual vol recuperar la memòria històrica i repassar els períodes històrics de la República, la Guerra Civil i el primer franquisme en aquesta comarca a partir de testimoniatges orals de veïns que s'han anat registrant en format audiovisual des de l'any 2009. 'La Memòria del Pla d'Urgell, 1931-1955', que és com es cridarà el documental que es presentarà a la tardor, es divideix en tres parts, una per a cada moment històric dintre d'aquests anys. A part, els testimoniatges recollits també serviran per a confeccionar un banc de la memòria audiovisual que en un futur podrà ser consultat en el Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell per a tot el qual vulgui.

El Centri de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà va iniciar en 2009 el projecte 'La Memòria del Pla d'Urgell, 1931 a 1955' amb l'objectiu de salvaguardar la memòria històrica de la comarca durant aquells anys, evitar que es pugui perdre un patrimoni oral i, alhora, poder fer una radiografia d'una societat i d'un moment històric a través dels seus protagonistes. Encara que no és la primera vegada que es fa una recopilació d'aquestes característiques el Pla d'Urgell, sí és la primera vegada que es fa de forma sistemàtica i amb vocació de crear un banc de memòria, segons ha explicat el president del Centri de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà, Jordi Soldevila.

El projecte s'ha centrat en l'enregistrament audiovisual dels testimonis d'ancians que van viure en el Pla d'Urgell entre els anys 1931 i 1955 i que han explicat les seves vivències personals sobre fets quotidians i sobre moments que després marcarien la història del país. Des de 2009, els responsables del projecte han portat a terme prop d'unes seixanta entrevistes de veïns de tots els municipis de la comarca, segons ha dit el president de Mascançà.

A partir de tot aquest material recollit, un equip format per la guionista Laia Soldevila, l'editora de Intersecció.cat, Natalia Lloreta, i l'historiador Jordi Soldevila estan treballant en el que serà un audiovisual que es dividirà en tres parts de prop d'una hora cadascuna i que pretén explicar el desenvolupament de la República, la Guerra Civil i el primer franquisme el Pla d'Urgell.

El documental recull testimoniatges anònims i que en la seva gran majoria és la primera vegada que han explicat la seva història, segons ha destacat Jordi Soldevila. L'audiovisual tracta temes com la proclamació de la república, l'escola republicana, la conflictivitat agrícola durant el període republicà, el drama de la Guerra Civil, el projecte revolucionari o la repressió franquista soferta per sectors socials amplis, entre uns altres. El documental, que es presentarà a la tardor, es completarà amb fotografies i vídeos de l'època.

Laia Soldevila ha remarcat que el projecte vol omplir una "deute pendent" amb la història, amb la comarca i amb les persones que van viure i van sofrir alguns dels dramàtics fets de l'època i, així, convertir-se en un acte de dignificación cap a aquella generació . Per això, ha criticat la falta de reconeixement des de les institucions cap a les vivències d'aquelles persones i ha afirmat que amb aquest projecte s'ha intentat des de la societat civil reparar la memòria de les víctimes d'aquell període i fer partícip al conjunt de la ciutadania i institucions comarcals.

Banc de la Memòria del Pla d'Urgell 
A part del documental resultant de les entrevistes portades a terme, el Centri de Recerques del Pla d'Urgell aposta per fer difusió del material recollit. En aquest sentit, des de Mascançà consideren que les entrevistes recollides són un material d'estudi "molt valuós", no només pel seu contingut, sinó perquè conserven el testimoniatge d'una generació que d'altra manera no s'hagués salvat. Per aquest motiu, el Centri de Recerques pretén crear un Banc de la Memòria del Pla d'Urgell en el Arxiu Comarcal amb totes els enregistraments i documents relacionats. L'objectiu és que el fons audiovisual sigui consultable a tota persona interessada, posi a la disposició d'estudiosos i investigadors un material de treball útil i estigui obert a alumnes i professors.

Encara que els testimoniatges orals recollits se circumscriuen en els fets que van tenir lloc entre els anys 1931 i 1955, la voluntat dels promotors del projecte audiovisual passa per poder complementar amb testimonis del final del franquisme i de la transició. Per això, fan una crida a la ciutadania que vulgui col·laborar aportant enregistraments o imatges d'entre 1955 i fins als anys 80 que puguin servir per a complementar el banc de la memòria històrica del Pla d'Urgell.

divendres, 16 d’agost del 2013

Itàlia comença a identificar als autors dels bombardejos sobre Barcelona en el '38

Traducció Estació Collserola

El govern d'Itàlia ja ha començat a investigar quins pilots i soldats formaven part de les unitats de l'aviació italiana que bombardejar Barcelona durant la Guerra Civil. L'episodi va deixar un miler de morts. Una associació va dur el cas als tribunals, convertint-se en la primera querella que s'admet a l'Estat per crims de la Guerra Civil. 

Montse Riart - Cadena SER 14/8/13
Segons fonts properes al cas consultades per la SER, el Ministeri de Defensa italià ha estat el primer a posar som-hi i a mitjan juliol va comunicar al jutjat d'instrucció 28 de Barcelona que ja havia començat a recopilar la identitat de tots els soldats, pilots i personal de terra que van participar en els bombardejos i que corresponien a les unitats que l'aviació italiana tenia en una base de Mallorca. 

Segons aquestes mateixes fonts, el treball pot allargar-se durant mesos, ja que aquestes unitats tenien uns 6.000 efectius. 

Una vegada es conegui la identitat de cadascun dels soldats començarà la segona fase del procés i el Ministeri de Justícia italià haurà de certificar si algun d'aquests homes segueix viu i podria respondre als Tribunals per aquests fets. 

Els bombardejos de l'aviació italiana es van allargar durant tres dies i van deixar més d'un miler de víctimes. L'Audiència de Barcelona va qualificar els fets "com una de les pàgines més negres" de la nostra història. 

De fet, sobre aquest argument, el Tribunal Provincial va ordenar a la jutge d'instrucció que continués endavant amb la investigació, després que ella l'arxivés, al·legant que la majoria de soldats que havien participat estarien morts. 

Si les autoritats italianes arriben a trobar algun supervivent, el jutjat oferirà als querellantes la possibilitat de seguir endavant amb les accions legals i ordenarà nous informes de perits i historiadors experts sobre els fets, tal com li havia ordenat l'Audiència.

Recerca en Catalunya de la família de Cándido i José Carrasco Sánchez

Un dels restes (nombre 15) exhumats en la parcel·la en la qual van ser enterrats 151 presos de l'antiga presó de Valdenoceda (Bur4gos)
Traducció Estació Collserola

Agrupación de Familiares y Amigos de Represaliados en Valdenoceda 16/8/13
Busquem a Catalunya a la família de CÁNDIDO i de JOSÉ CARRASCO SÁNCHEZ. Són fills de JOSÉ CARRASCO VALIÑO, natural de Campillo de Llerena (Badajoz) però veí de Picón i casat en Picón (Ciudad Real). Va casar amb Francisca Sánchez Gallego i va tenir dos fills, CÁNDIDO i JOSÉ.

JOSÉ CARRASCO VALIÑO va néixer el 6 de maig de 1908. Era jornaler. Va ser fet presoner el 28 d'octubre de 1939 i traslladat a la presó de Valdenoceda (Burgos) el 26 de setembre de 1940. Va morir en aquella presó el 7 d'agost de 1942, fa ara 71 anys. Les restes de José Carrasco Valiño tenen identificació osteológica. 

Segons ens diuen en el poble, al conèixer la seva mort, la seva dona Francisca, es va traslladar a alguna població propera a Barcelona amb els seus fills, Cándido i José. Localitzar a un familiar ens ajudaria a realitzar la prova de ADN a les restes i confirmar al 100% la seva identitat. 

Us demanem ajuda, especialment als quals viviu a Catalunya. 
Moltes gràcies 

dijous, 15 d’agost del 2013

L'ajuntament del Prat ha començat a enretirar les carrers franquistes


L'ajuntament del Prat de Llobregat ha començat a enretirar les primeres plaques de carrers dedicades als alcaldes franquistes.

Gràcies a tots i totes aquelles que han col·laborat en un moment o altre amb la campanya, per haver fet possible aquesta petita victòria que no és la primera (citar la retirada llargament reiterada de les plaques de la Falange del Institut de la Vivenda) ni serà la darrera.

Esborrem el feixisme dels carres del Prat, ni 4, ni 7 de carrers franquistes al Prat no en volem cap ni un!

dimarts, 13 d’agost del 2013

Adéu a la ‘Nena del 36'

Josefina Piquet, la integrant més jove del grup Dones del 36 dedicat a divulgar els horrors de la Guerra Civil espanyola, mor als 78 anys

El tanatori de les Corts de Barcelona acollirà demà una cerimònia civil de comiat 

13/08/13 02:00 - Barcelona - Jordi Panyella - El Punt Avui
Ningú no pot lluitar contra la mort amb la voluntat de vèncer-la una vegada i una altra, però sí que es pot lluitar contra l'oblit enarborant, mentre es té vida, la bandera de la memòria. Josefina Piquet va perdre diumenge passat l'últim combat, i va morir a l'edat de 78 anys. Enrere va deixar tants i tants dies de petites grans victòries, tantes com xerrades i conferències va anar fent per tot el país amb l'ànim de divulgar els horrors de la Guerra Civil espanyola i els patiments que tenia gravats en el seu record de nena.

Josefina Piquet era coneguda amb el nom de la Nena del 36 d'ençà que va conèixer un grup de dones octogenàries que, a finals de la dècada dels noranta, van formar el grup Dones del 36 amb el propòsit divulgador d'explicar el conflicte fratricida a les noves generacions. “Com que jo era la més petita, per això les meves companyes em van dir «la nena»”, explicava sempre la Josefina.

Però el més important i transcendent de la seva biografia no és aquesta anècdota, sinó la decidida voluntat de visitar instituts i universitats per donar testimoni davant els joves. La seva va ser la història d'una nena que va viure l'horror dels demolidors bombardejos sobre Barcelona i que el febrer del 1939 va haver de fugir a l'exili i buscar el seu pare desesperadament, amb la mare, fins que el van trobar pres al camp de Sant Ciprià. Es van poder retrobar a la Dordonya, el 1941, enmig de la misèria més crua i el terror de la invasió nazi.

La Josefina serà acomiadada demà al tanatori de les Corts. Per ella, gràcies a dones com ella, la memòria perdura. 

Nota Estació Collserola:  El comiat serà demà dimecres 14 d'agost, al Tanatori de Les Corts de Barcelona a les 13h. A la Sala 13.

diumenge, 11 d’agost del 2013

Presentació del llibre "L'antifranquisme i la transició a Lleida (1970-1979)"


Dintre de les jornades del 75 aniversari de la batalla de l'Ebre, demà dilluns 12 d'agost  a Vilanova de la Barca, a les 20h. presentació del llibre "L'antifranquisme i la transició a Lleida (1970-1979)" 

(Veure programa més baix)

dimarts, 6 d’agost del 2013

7 d'agost. 50è Aniversari de l'assassinat d'en Ramón Vila Capdevila

Col·lectiu a Les Trinxeres
El cap de setmana Marxa Maquis en homenatge Ramon Vila Capdevila (Peguera, Berguedà, 1 d’abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d’agost de 1963) conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista.