diumenge, 29 de gener del 2012

Activitats del mes de febrer de 2012 de L’Estació Territorial de Recerca Penedès

-Centre Cultural de l’Estació del Vendrell
Divendres, 3 de febrer, a les vuit del vespre

Presentació del documental Els bombardeigs franquistes al Penedès 1937-1939
La presentació anirà a càrrec de:
Benet Jané, Alcalde del Vendrell
Ramon Arnabat, President de L'IEP
Àngels Santacana, Coordinadora
Xavier Mitjans, Productor
Josep Solé i Armajach, Historiador

-Institut d'Estudis Penedesencs
Diumenge 12 de febrer a les 10 h del matí
Visita guiada als espais del Vesper de la Gloriosa

Sortida de l’estació d’autobusos de Vilafranca del Penedès
Sortida amb autobús

La visita serà guiada pels historiadors Ramon Arnabat, David Íñiguez i Carme Miró, responsables de la senyalització de l’itinerari.

Itinerari
Vilafranca del Penedès
Lavern (Subirats)
Sabanell (Font-rubí-Torrelavit)
Pacs del Penedès
V! ilobí del Penedès
Santa Oliva
Albinyana
Sant Vicenç de Calders (El Vendrell)
Santa Margarida i els Monjos – CIARGA
Vilafranca del Penedès.

Import de la sortida:
10€ socis IEP i 15€ no socis
Cal fer inscripció prèvia. Places limitades. 22 places
telf. 938921979 o

dissabte, 28 de gener del 2012

Exposició 100 anys d’anarcosindicalisme a Lleida

CGT Lleida 26 de Gener de 2012
Exposició 100 anys d’anarcosindicalisme Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Pl. Catedral s/n Lleida. Del 3 de febrer al 4 d’abril de 2012

Aquesta l'exposició organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) i la Fundació Salvador Seguí (FSS), repassa cent anys d'aquest moviment sindical de caràcter revolucionari i orientació anarquista que lluita, no tan sols per la millora de les condicions laborals dels treballadors, sinó també per la revolució social entesa com l’exercici de la llibertat com un dret inalienable. El moviment va constituir a la península ibèrica una gran força revolucionària amb una intensitat sense precedents en cap altra part del món. Aquesta mostra explica el fenomen i reconeix els i les militants del moviment.

A través d'una selecció de premsa, llibres, cartells i documents d'arxiu, recorda els seus protagonistes, evoca l’obra anarcosindicalista, recupera la seva memòria i reivindica la seva vigència. L'exposició situa cronològicament el visitant des dels principis filosòfics al present d’aquest fenomen, a través de quatre etapes diferenciades per colors: verd 1910-1931, violeta 1931-1939, marró 1939-1975 i vermell 1975-2010, amb un discurs gràfic que conclou amb imatges de l'actualitat sindical. A cada etapa s'acompanya una cronologia i una llista de 25 noms de destacats i destacades militants, constituint un total de 100 noms, per a un centenari, així com documentació original significativa de cada època que es mostra emmarcada entre parets i aparadors.

L’exposició es podrà visitar a Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs del 3 de febrer al 4 d’abril de 2012. La inauguració es farà el divendres, 3 de febrer, a les 19 hores. El mateix dia, a les 11 h, es farà una visita guiada per a periodistes a càrrec dels comissaris de l’exposició Rafael Maestre i Cristina Escrivà.

diumenge, 22 de gener del 2012

Presentació del documental "Els brigadistes entre nosaltres" i de l'exposició "Preludi de l'última batalla"


No Jubilem La Memòria
El dimarts, 24 de gener a les 19 hores tindrà lloc al Museu d'Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, s/núm de Barcelona) la presentació del documental produït per NJLM i guanyador del premi MemoriReus. 

També es podrà visitar l'exposició "Preludi de l'última Batalla" al mateix lloc.

El documental de NJLM "Els Brigadistes entre nosaltres" ha estat guardonat amb el premi MemoriReus. A més, també ha rebut una Menció Especial del Memorial Democràtic.

dissabte, 21 de gener del 2012

II Marxa en homenagte al maquis per Collserola

 I Marxa maqui 8 de maig 2011 intervenció de Mª José Barreiro
Places limitades a 35 persones amb reserva prèvia
 Consorci del Parc de Collserola, tlf:  932.803.552 
    
Organitzada per Voluntaris Collserola

Sortirem a les 8:30 h. del diumenge 5 de febrer, amb final a Sant Cugat, on arribarem sobre les 14 hores.

Pel camí i fins a Sant Medir habrà intervencions dels voluntaris sobre la temàtica dels maquis que operaven a Barcelona i la intervenció de Mª José Barreiro, familiar d'afussellats pel franquisme.

Entre altres llocs veurem la Font Groga, l'església de Sant Medir i la riquesa natural de Collserola.

La distància aproximada serà d'uns 12 km i la dificultat mitja. És convenient dur calçat de muntanya, aigua i esmorzar.
 I Marxa maqui 8 de maig 2011 intervenció de Antoni Estradé

Curso Història Oral en l'aula d'Educació Secundària

IES El Morell 1 de febrer 2011

Traducció Estació Collserola

"Història Oral en l'aula d'Educació Secundària. Les Fonts Orals i les noves generacions davant el repte del futur"

Impartit per Laura Benadiba presidenta de l'Asociación Otras Memorias 

Institut El Morell, Tarragona, 30 i 31 de gener de 2012

Actes per la memòria històrica després de la mort de Fraga


Salvador Puig Antich, assassinat el 2 de març de 1974

Vilafranca acollirà una xerrada sobre Puig Antich amb les germanes del lluitador assassinat 

Llibertat.cat 16-1-12
Contra la censura oficial que s'ha imposat amb la mort de l'exministre franquista Manuel Fraga, als Països Catalans ja s'han començat a organitzar actes a favor de la memòria històrica. És el cas d'una exposició sobre els fets de Vitòria del 3 de març del 1976 que ha inaugurat l'Euskal Etxea Barcelona Centre Cultural sota el nom de “Martxoak 3 de març. De la vaga a la matança. Grebatik sarraskira”. 

L'exposició, que es podrà veure fins a final de mes i en el marc del cicle dedicat a la memòria històrica, vol donar a conèixer els tràgics esdeveniments de Vitòria durant unes jornades de vaga que van acabar amb la mort de 5 treballadors i 150 ferits de bala. Manuel Fraga Iribarne era el ministre responsable de la forces de l’ordre. 

D'altra banda, la sala d'actes de l'Escorxador de Vilafranca del Penedès acollirà aquest dimecres la xerrada “Salvador Puig Antich, el darrer català assassinat pel franquisme”, organitzada per l'Ajuntament, que demana la revisió de les setències dictades pel consell de Guerra i el Consell Suprem de Justícia Militar que van condemnar a mort Puig Antich el 2 de març del 1974.

Segons explica el consistori, Puig Antich té vincles d’amistat i familiars a Vilafranca, la seva condemna i execució va generar una gran indignació a la societat vilafranquina que no va quedar al marge dels moviments de protesta que esclataven arreu del món contra la barbàrie del franquisme. A més, el barri de la Girada té una plaça amb el nom de Salvador Puig Antich. 

La xerrada es durà a terme a les 8 del vespre i anirà a càrrec de Pere Zanuy Rogés, membre fundador de la Plataforma Cívica que demana la revisió del procés judicial militar. A l'acte també hi seran presents les germanes del jove llibertari i antifranquista assassinat.

dimecres, 18 de gener del 2012

ERC i SI retreuen a Garzón les tortures a independentistes del 92



"És una persona de nefasta memòria per a l'independentisme català", afirma Anna Simó
e-notícies 17-1-12
ERC i Solidaritat han recordat les "tortures" a independentistes catalans l'any 1992. Preguntats sobre el judici que ha començat aquest dimarts a Baltasar Garzón, Uriel Bertran i Anna Simó han retret al jutge inhabilitat les detencions dels independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. 
"ERC vol recordar que el senyor Garzón va ser condemnat pel Tribunal de Drets Humans europeu, l'any 1992, per la causa dels 17 independentistes que van patir tortures per part dels cossos de seguretat de l'Estat quan el senyor Garzón era el cap de l'Audiència Nacional", ha afirmat Simó.  

"El senyor Garzón és una persona de nefasta memòria per a l'independentisme català i entenem que en aquest cas especialment va actuar amb una dubtosa transparència", ha afegit abans de dir que "ens hauria agradat també que se'l jutgés per unes tortures als independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics. Que cadascú assumeixi els seus actes". 

Per la seva banda, Bertran han comentat que "Baltasar Garzón va ser qui va ordenar la detenció d'independentistes catalans l'any 1992, independentistes que van ser torturats per les forces policials espanyoles, un Estat espanyol que posteriorment va ser condemnat pel tribunal d'Estrasburg precisament per aquestes tortures". 

"El senyor Garzón té una trajectòria absolutament irregular com a jutge espanyol i és normal que tard o d'hora acabi a la banqueta dels acusats", ha comentat.

dimarts, 17 de gener del 2012

400 persones concentrades a Canaletes celebren amb cava la mort de Manuel Fraga



Es va fer una manifestació per la Via Laietana fins arribar a les portes de la Jefatura Superior de Policia 


Setminari Directa 17-1-12 Jesús Rodriguez
Més de 400 persones ahir al vespre a la font de Canaletes de Barcelona amb l'objectiu de celebrar la defunció, tot i que fos al llit, de l'ex-ministre franquista Manuel Fraga Iribarne. El nexe en comú de tothom era l'alegria pel pas a la història d'aquesta icona de la dictadura, mitjançant l'obertura de desenes d'ampolles de cava. Es van viure moment d'eufòria amb una ruixada generalitzada dels presents amb la beguda escumosa després d'haver agitat fortament les ampolles. Cadascú ho va vitorejar a la seva manera i amb els seus lemes. Es van veure estelades, banderes comunistes, anarquistes i republicanes, però també ensenyes independentistes del País Basc i de Galícia, així com diversos cartells fets a casa amb paper i rotulador fent referència a la "falsa transició" i "el porc feixista", entre d'altres. El més elaborat dels missatges el va vestir una noia disfressada amb una caixa que simulava un taud i on es llegia la frase sobreimpresa: "A cada cerdo le llega su San Martín". Es dóna la coincidència, a més, que San Martín va ser el passat 12 de gener, tres dies abans de la mort de 'Don Manuel'. A mesura que passava l'estona s'hi anava aplegant més gent. De forma espontània els i les presents feien crits en homenatge a les víctimes de Fraga, com ara els 5 treballadors de Vitòria que van morir pels trets de la policia espanyola, o el jove anarquista català, Salvador Puig Antich. A Canaletes la presència policial va destacar per la seva absència, tan sols es van veure alguns agents de la guàrdia urbana que regulaven el trànsit rodat. 

Manifestació fins a la 'sinistre' Jefatura
La protesta es va transformar en una manifestació que va recórrer el trajecte que separa la mítica font de Les Rambles de la Via Laietana. L'objectiu era fer soroll davant la seu del Partit Popular de Ciutat Vella, però el local es trobava buit i amb les llums apagades. Un dels manifestants aleshores va proposar caminar uns metres més i arribar fins a la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, un lloc que recorden molt bé els lluitadors antifranquistes com a sòrdid, sinistre i perillós, perque era des d'on els policies de la Brigada Político Social que treballaven a les ordres de Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa, executaven pallisses, tortures i assassinats d'Estat. Aquells calabossos de rajoles blanques, bruts i humits, ara són un lloc de pas per a molts immigrants sense papers que posteriorment seran traslladats al CIE de la Zona Franca. En homenatge a tots els que hi han passat en algun moment de la història les manifestants van llançar potents petards mentre el gruix de la protesta cridava "Aquí es tortura com a la dictadura". Darrera d'una cortina del segon pis s'ho mirava amb passivitat un dels actuals funcionaris policials que ara hi treballen, mentre escoltava el crit de "Fraga escucha, la calle ya no es tuya", però com si la cosa no anés amb ell. La marxa es va disoldre pocs minuts després a les boques de metro de la plaça Urquinaona. En aquell moment també van marxar les sis furgonetes dels mossos d'esquadra que convenientment amagades s'ho miraven tot des de la rereguarda de la plaça Universitat. A la ciutat de Lleida també es va viure una celebració similar però amb menor presència de gent, en aquest cas a la plaça de La Paeria de la capital del Segrià. 

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz


La haine.org 16-1-12
1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".
A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).
D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano
Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
- A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.

Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.
Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.

De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".

La Galícia caciquil
No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.
'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.
Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."
David Fernàndez

dilluns, 16 de gener del 2012

Recordant a Josep Pallach


Traducciò Estaciò Collserola

Lavanguardia.com 16-1-12 Antoni Puigverd
Es compleixen ja 35 anys de la mort de Josep Pallach, fulminat per un atac al cor. Vaig tenir la immensa sort de conèixer-li. En 1970, als alumnes de l'Institut de Girona ens va tocar la loteria. En lloc de cursar PREU, plúmbeo curs preuniversitari, ens va tocar en sort experimentar un COU, que només cinc instituts de Catalunya van impartir. Per a nosaltres va ser com descobrir una mina d'or intel·lectual. El professor Pallach ens donava Tècniques d'Expressió i exploràvem amb ell totes les possibilitats de la comunicació oral i escrita. Mitjana edat, lleugerament baixet, vagament arrodonit, cabells grisos freqüentment despentinats, mirada fosca, vivíssima, penetrant. Acostumava a vestir una americana grisa, d'espiga, de la qual emergia un jersei fosc de coll alt. Però no era la forma francesa de vestir el que li distingia de la resta de professors o dels nostres pares, sinó el que donem a cridar "carisma". Contagiava als quals li envoltaven l'entusiasme per tot allò que li semblava important. Per primera vegada, quan estàvem en el pati o en el bar, sentíem la necessitat de seguir parlant del que havíem donat en classe. Era savi i casolà. Rústic i cosmopolita. Simpàtic però no paternalista. Gens que veure amb aquells professors que anys després es van posar de moda (els quals van confondre, com tants pares, la pedagogia amb la conxorxa).

A la fi del primer trimestre, va tenir lloc el famós judici militar de Burgos, que condemnava a mort a diversos membres d'ETA. En Girona, van arribar les notícies del retret cívic, però no havia en la ciutat nuclis clandestins preparats per a organitzar actes de repulsa. Vam ser nosaltres, els adolescents d'aquell COU els quals, amb l'ajuda d'alguns universitaris i de petits nuclis obrers, vam organitzar la més sonora i nombrosa de les manifestacions antifranquistes que va alterar la molt grisa i afable vida gironina. La majoria teníem 16 anys. La mateixa edat que tenia Josep Pallachquan es va presentar voluntari per a anar al capdavant en 1936.

Nosaltres sabíem que Pallach carregava en les seves esquenes amb anys de presó i de sofert exili. Ens maravillaba que no aprofités les classes per a inculcar-nos el seu ideari. I ens va descol·locar que, en lloc d'afalagar-nos, qüestionés críticament aquell sarao. Alguns companys de classe eren declaradament franquistes i ens estranyava que Pallach ens obligués a respectar les seves idees. Es tracta d'aprendre a argumentar, deia, no només d'afirmar-se. Escoltar, respectar, contraarguumentar, aquest era el procés. A poc a poc, vam entendre que el respecte a les idees dels altra era un bé que Pallach situava per sobre de la seva pròpia causa.

Pallach aguantava les meves confessions d'adolescent amb una paciència infinita. M'aconsellava, em deixava llibres, m'obria les portes de la seva casa. Però no es va aprofitar de l'admiració que li tenia. Mai em va usar com conillet d'índies per a les seves aventures polítiques. I a fe que tal cosa s'estilava molt per aquell temps! AL vol dels meus 20 anys, jo vaig participar en la creació de Convèrgencia Socialista, rival del Reagrupament Socialista que ell liderava. Parlem d'això, però no m'ho va retreure. El seu exemple seguia meravellant: els meus companys propagaven tot tipus de falòrnies sobre ell: "Pallach és de la CIA", deien. Deuria haver abandonat el grup quan vaig escoltar la falòrnia per primera vegada. Començava llavors aquest horrible costum que consisteix a penjar al que no pensa com un etiquetes denigrants. Molts dels quals ara elogien a Pallach usaven lleixiu, no saliva, al pronunciar el seu nom.

Mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, va morir sobtadament. Els cal es pregunten si, amb Pallach, la història de la Catalunya actual seria altra. No sabem si el seu carisma hauria contrapesat el de Pujol. Tampoc sabem com hauria desenvolupat el seu catalanisme després que les urnes comencessin a parlar. El que sí sabem és que Pallach no hauria protagonitzat mai els fenomenals canvis de camisa o grotescs cops de pèndol que ha donat la política catalana d'aquests anys. No hauria canviat de partitura tan fàcilment. No hauria confós la fi de les ideologies amb la desaparició de les conviccions. Els moderats tenim fama de peix bullit, però ell va demostrar que la moderació pot ser enèrgica i musculosa.

Va passar molts anys en la presó, va ser perseguit, va estar en l'exili, mai va claudicar. Va combatre en la nostra guerra, va combatre a França contra els nazis, va entrar clandestinament en el país en l'època més dura del franquisme i va tornar per a teixir contactes polítics quan tal activitat era el pitjor pecat. Va Ser empresonat, va escapar de la presó i va tornar A França on, sense deixar de treballar pel nostre país, es va convertir en un professor respectat, en un pedagog innovador. Va regressar, però els seus companys socialistes de l'interior li van ratllar de sospitós. Va ser un gran professor també aquí, mentre donava una neteja a les esquerres catalanes. I va morir. Nel mezzo del cammin, sense poder acabar la seva obra. La seva mort va representar per a nosaltres major pèrdua: ell havia viscut molt intensament. Molt va ser el que em va ensenyar. De totes les seves lliçons retinc aquesta com or en drap: el sentit reverencial amb que acollia les opinions dels seus interlocutors, incloses les meves simples opinions de jove il·lús, il·lusionat. Sempre em va respectar. Aquell mestre apassionat mai va caure en la temptació de clonar alumnes a imatge i semblança seva.

dimecres, 11 de gener del 2012

Joaquim Soms, compositor de la sardana "Catalans a la Alcarria"


Entrevista  l'estiu de 2011 del Foro por la memòria de Guadalajara a Joaquim Soms i Janer, compositor de sardanes de Pineda de Mar (Barcelona) de 98 anys, excombatent republicà en l'alt del Jarama  (Guadalajara), en 1937-38 amb base en Gárgoles de Arriba. 
Joaquim Soms va fundar i va dirigir la banda de música de la 33 Divisió republicana i va compondre la sardana "Catalans a la Alcarria".

dissabte, 7 de gener del 2012

Presentació del llibre 'L'Assemblea del Bages (1971-1979)'



Dijous, 19 de gener, a les 19 h
Museu d’Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3
Barcelona


El pacte per la llibertat. L’Assemblea del Bages (1971-1979) posa de relleu la transcendència política que va tenir la plataforma unitària bagenca com una de les delegacions pioneres a Catalunya en la lluita per les llibertats durant el final del franquisme i la Transició. El llibre de l’historiador i periodista Oriol Luján ha estat editat per Zenobita edicions, i es publica coincidint amb el 40è aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya,
A partir d’una investigació inèdita, Oriol Luján analitza l’Assemblea de Catalunya i recorda la importància que van tenir les reivindicacions populars antifranquistes per a l’arribada de la democràcia. L’autor examina un episodi clau del nostre passat més recent i aporta elements interpretatius sobre l’auge del sobiranisme i el desencís amb els partits polítics.

divendres, 6 de gener del 2012

1800 manresans sense llibertat

Traducció Estació Collserola

La capital del Bages reuneix un dels millors arxius sobre repressió franquista

El País- Barcelona / 5-1-12
Notificacions de condemnes a mort (algunes signades pel propi reu minuts abans de ser afusellat), diligències d'execucions, cartes de presos als seus familiars, sentències, avals de bona conducta, denúncies ... Así hasta un millar de documentos y todos los datos personales de 1.800 manresanos que, en algún momento de la larga represión franquista, perdieron —semanas o años— su libertad y, demasiadas veces, la vida. Així fins a un miler de documents i totes les dades personals de 1.800 manresans que, en algun moment de la llarga repressió franquista, van perdre-setmanes o anys-la seva llibertat i, massa vegades, la vida. Todo estará en la web que bajo el epígrafe Censo de manresanos privados de libertad. Tot estarà a la web que sota l'epígraf Cens de manresans privats de llibertat. Nombres y cifras de la represión franquista (1939-1975) acogerá en breve el portal www.memoria.cat, haciendo así de Manresa uno de los pocos municipios de España que dispone de una información de este tipo tan amplia. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975) acollirà en breu el portal www.memoria.cat, fent així de Manresa un dels pocs municipis d'Espanya que disposa d'una informació d'aquest tipus tan àmplia.

Campos de concentración, batallones de trabajos forzados y prisiones fueron algunos de los tétricos escenarios que atraparon a esos casi dos millares de ciudadanos. Camps de concentració, batallons de treballs forçats i presons van ser alguns dels tètrics escenaris que van atrapar a aquests gairebé dos milers de ciutadans. Su censo aportará, amén de una novedosa aproximación cuantitativa a la represión franquista y su impacto en la capital del Bages, aspectos más específicos, como la filiación política o sindical de los detenidos, las profesiones, el tipo de condena o su situación familiar, entre otros aspectos. El seu cens aportarà, a més d'una nova aproximació quantitativa a la repressió franquista i el seu impacte a la capital del Bages, aspectes més específics, com la filiació política o sindical dels detinguts, les professions, el tipus de condemna o la seva situació familiar, entre altres aspectes.

Vuit arxius oficials-entre ells, el Arxiu General Militar de Guadalajara - i un notable nombre de papers privats ha buidat l'equip d'investigadors de la Associació Memòria i Història de Manresa , creadora de memoria.cat. Con esa información, los habitantes de la capital del Bages completarán una de las mejores documentaciones sobre la represión franquista en una localidad específica, pues otro de los apartados de la red ya cuenta con la relación alfabética de los 755 habitantes que fallecieron como consecuencia de la guerra y la posterior política de mano dura. Amb aquesta informació, els habitants de la capital del Bages completaran una de les millors documentacions sobre la repressió franquista en una localitat específica, doncs un altre dels apartats de la xarxa ja compta amb la relació alfabètica dels 755 habitants que van morir com a conseqüència de la guerra i la posterior política de mà dura. La cifra incluye los que murieron en campos de concentración (16 personas) y los que cayeron en la propia retaguardia republicana (158). La xifra inclou els que van morir en camps de concentració (16 persones) i els que van caure en la pròpia rereguarda republicana (158).

El censo será presentado el próximo jueves en un acto en el que intervendrá, entre otros, el historiador Joaquim Aloy, uno de los fundadores de la página web, que ha nutrido con algunos hallazgos de gran impacto. El cens serà presentat dijous que ve en un acte en el qual intervindrà, entre altres, l'historiador Joaquim Aloy, un dels fundadors de la pàgina web, que ha nodrit amb algunes troballes de gran impacte. Entre ellos, el de septiembre de 2010: un manuscrito de Carme Ballester, segunda esposa del presidente de la Generalitat Lluís Companys, donde relataba la detención de su marido por parte de los alemanes en la localidad francesa de La Baule (Bretaña), lo que permitió su posterior entrega a las autoridades franquistas. Entre ells, el de setembre de 2010: un manuscrit de Carme Ballester, segona esposa del president de la Generalitat Lluís Companys, on relatava la detenció del seu marit per part dels alemanys a la localitat francesa de La Baule (Bretanya), el que permetre la seva posterior entrega a les autoritats franquistes.

diumenge, 1 de gener del 2012

XV Marxa-Homenatge als Maquis, 2012

marxa-maquis.org
Jornades en memòria i d’homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal a Girona. Contra la imposició de l’oblit i la impunitat dels crims del franquisme i la transició.

-DIMECRES 4 DE GENER: a les 12.30h. TROBADA DE RECORD I HOMENATGE AL CEMENTIRI DE GIRONA en l’efemèride dels 52 anys de l’assassinat a mans de la Guardia Civil de Paco Consea, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal al mas Clarà i les sves inmediacions de Palol de Revardit, en aplicació de la denominada llei de fugues. Ofrena floral, poemes i paraules davant la seva tomba a terra.

-DISSABTE 14 DE GENER A LES 11.30h. a "L’ESPAI MARFÀ": Presentació de ‘Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960), (2011-Virus Editorial), la traducció al català de la principal biografia del gueriller anarcosindicalista d’ Antonio Téllez Solà. Amb la intervenció d’ Enrich Mèlich, anarquista exguerriller, i de Patric de San Pedro, de Virus Editorial que enguany compleix el seu 20è aniversari.

-DIUMENGE 15 DE GENER: A LES 18h. a KAN RUSK: Pizzeria solidària "A Saco Pizzetti" + Projecció del film ‘Behold a pale horse’ (‘Y llegó el dia de la venganza’), del director amb Fred Zinnemann, una super producció de Hollywood, de Columbia (1964), inspirada en la vida de Quico Sabaté, amb Gregory Peck, actor que fa de Sabaté, i Anthony Quinn, el seu perseguidor, amb el nom de tinent Viñolas de la Guàrdia Civil, que personifica al comissari Quintela, l’antic cap de la Brigada Político-Social de Barcelona (actualment denominada ‘Grupo VI de la Brigada Provincial de Información’ del CNP, segons el llibre de David Fernández, ‘Crónicas del 6’, Virus), era expert en la lluita contra l’anarquisme social i la CNT, censurada a l’Estat espanyol durant anys pel franquisme, a partir del ministre aleshores d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, i que fins després de la mort de Franco no es va projectar. COL.LOQUI POSTERIOR..

-DIJOUS 19 DE GENER A LES 19h. a "L’ESPAI MARFÀ": Presentació del llibre ‘Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’, Edithot (2010), a càrrec del seu autor, Joan Ventura Ballbé.

-DISSABTE 21 DE GENER A LES 11.30h. a "L’ESPAI MARFÀ": Projecció del capítol sobre Quico Sabaté de la sèrie documental ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963)’ (1987), a càrrec del seu autor Ricard de Vargas Golarons.

-DISSABTE 21 DE GENER a les 11.30h. AL PÁRKING DEL PAVELLÓ DE FONTEJAU.(PUNT DE TROBADA I SORTIDA): Visita guiada al Mas Clarà i els seus entorns, a Palol de Revardit. A càrrec de Josep Terrades, impulsor del Centre d’Estudi i Divulgació Màs Clarà, investigador expert en la figura de Quico Sabaté.