dissabte, 24 de desembre del 2011

Exposició sobre el POUM al Museu Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramanet

S'ha inaugurat al Museu Torre Balldovina una mostra sobre la història del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)

Museu Torre Balldovina
L’exposició itinerant “POUM! 75 anys d’història” recorre els orígens del partit, el paper que va desenvolupar durant la Guerra Civil, la persecució a què fou sotmès, l’assassinat del seu líder Andreu Nin, la posterior diàspora i exili que va patir i la resistència contra el franquisme que va protagonitzar. Als 75 anys de la seva constitució, la Fundació Andreu Nin vol recordar la seva història i vol recuperar el seu llegat per al present i per al futur.

La mostra desplega el seu contingut mitjançant vuit unitats temàtiques, en vuit mòduls, que inclouen material fotogràfic i documental. L'exposició també recull reproduccions de diaris vinculats al POUM (La Batalla, Adelante o Combat), expedients d’ordre públic contra membres del partit, cartells electorals de l’any 1977 i llibres referents a aspectes històrics de l’organització. Finalment s’hi poden visionar dos audiovisuals titulats “Doblement oblidats” i “Doblement oblidades”, centrats en la figura de Wilebaldo Solano i en la rellevància que van tenir les dones dins del POUM, respectivament.

L’exposició es podrà visitar al Museu fins al 29 de gener de 2012
Dintre de l’horari habitual:
 -Tardes: de dimarts a dissabte, de 18 a 20.30 h;
-Matins: dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 14 h;
Tancat tots els dilluns i del 25 de desembre al 2 de gener.
Per a més informació us podeu adreçar al Museu Torre Balldovina, plaça de Pau Casals, s/n
Tel. 93 385 71 42


dimecres, 21 de desembre del 2011

Fosses comunes, un passat no oblidat


Aquest any 2011 des de la Secció d'Història del CEL hem estat treballant en la recerca de les fosses comunes al Solsonès, com a etapa final de l'estudi dels morts de la guerra civil a la comarca.

La recerca, basada en fonst orals, treball de camp i en documentació, sobretot militar, ha posat de manifest que -al contrari de la idea generalitzada- en el moment de l'entrada de les tropes franquistes a la comarca les unitats republicanes van acatar l'ordre de barrar el pas a l'enemic, constituint veritables bosses de resistència que van endarrerir l'avanç franquista cap a l'est per possibilitar la retirada militar i civil cap a França, això, si, al preu d'una elevada mortalitat.

Exposició

Fosses comunes, un passat no oblidat

L'exposició es podrà visitar del 17 al 30 de desembre.

Lloc: Sala del Teatre. Consell Comarcal del Solsonès - C. Dominics - Solsona

Organitza: Centre d'Estudis Lacetans


dissabte, 17 de desembre del 2011

Carta del ministre Jáuiregui i resposta de l'Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya


Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Berenguer III,74                                                         93.593.15.41
08100 Mollet del Vallès
pere@jfortuny.cat  
31 de octubre de 2011

EXMO. SR. RAMÓN JÁUREGUI
Ministro de la Presidencia
28071 - M A D R I D

Señor,
Mediante la presente me permito contestar su escrito de fecha 3 de los corrientes, en nombre propio y de la Asociación que represento, agradeciéndole a su vez la atención en contestar nuestros anteriores escritos.
Es muy amable en informarnos del desarrollo habido a resultas de la aplicación de la Ley 52/2007, y se remite a los hechos, para justificar la buena actitud del Gobierno y de su grupo parlamentario, que no se corresponde en absoluto con la realidad.
Me informa como algo excepcional, de los 855 casos resueltos con la concesión del título de reparación y reconocimiento personal por padecer persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura, es un número tan insignificante a tenor de los miles y miles de juicios celebrados por aquellos tribunales militares ilegales. La negativa a solicitar el título, demuestra que los familiares no queremos un certificado de buena conducta, lo que venimos reclamando es la anulación de pleno derecho por ley de los juicios ilegales. ¿Esto no es una falta de sensibilidad y credibilidad hacia las víctimas del franquismo por parte del Gobierno socialista? ¿No se ha preguntado del por qué del rechazo que hay por parte de los familiares en no querer solicitar el título?
En cuanto a las exhumaciones, el número de 5000, es muy inferior comparándolo con los miles de cuerpos humanos que están enterrados en fosas desconocidas, tirados como animales, debido a la lentitud con que se están llevando, por culpa de las dificultades que ponen las diferentes administraciones que intervienen para lograr la apertura y su financiación, a pesar de haber elaborado el Mapa íntegro de Fosas y se haya publicado en el BOE el Protocolo de Exhumación de Fosas.
Se ha creado el Centro Documental de la Memoria Histórica en Salamanca, pero no nos dice cuando devolverán el resto de los documentos que fueron confiscados durante la dictadura a la Generalidad de Catalunya, a diferentes instituciones y organizaciones y a particulares, a pesar de haber una ley aprobada por las Cortes Generales, que obliga al Gobierno a devolverlos, en este caso es el propio Estado el que da una mala imagen al infringir la ley. ¿Qué motivos hay que justifiquen esta demora en devolverlos?
No llegamos a comprender las razones por las que la Ley establece una indemnización totalmente discriminatoria para los familiares de las personas que fueron asesinadas entre el año 1939 hasta el 1967 o a partir de Enero de 1968 hasta el 6 de octubre de 1977, el importe a percibir y los familiares que tienen el derecho no son iguales. ¿Por qué la Ley hace esta diferenciación? ¿Cuáles fueron las circunstancias excepcionales que motivaron hacer esta discriminación? ¿No es injusto e inmoral por parte de un Gobierno supuestamente de izquierdas y democrático?
Los familiares de las víctimas españolas que fallecieron en los campos de concentración alemanes o en los campos de trabajo franceses, han sido respetadas e indemnizadas por los respectivos gobiernos de Alemania y Francia, sin ninguna clase de discriminación por las de fechas de su asesinato, en cambio, España incomprensiblemente no ha tenido la misma sensibilidad, suponemos que las razones son simplemente por falta de ética-política de nuestros gobernantes.
En relación con el Valle de los Caídos, me dice que le otorgue un margen de confianza a los trabajos que está efectuando la Comisión de Expertos. ¿Que margen de tiempo es necesario para dar una solución, pues, han transcurrido cuatro años desde la aprobación de la Ley?
Estamos plenamente convencidos de que sí han rehuido a resolverlo, han estado demorándolo, teniendo en cuenta las encuestas en vistas a las próximas elecciones, y es de suponer que no tendrán tiempo para encontrar la solución, lo cual es indigno de un país que reclama democracia para otros países del mundo con regímenes totalitarios, incluso apoyándolos con las armas, y para España y sus ciudadanos represaliados, como si nada hubiese pasado. ¿No le parece que es una falta de respeto hacia las víctimas?
Para los familiares hubiera sido mucho mejor, que no se hubiese aprobado la Ley de la Memoria Histórica, al menos continuaríamos teniendo la esperanza de que algún día tendríamos un Gobierno fuerte, sin complejos y con la valentía política suficiente para resolver el problema que se nos ha negado con la vigente y descafeinada Ley.
Tenemos la sensación de que tienen un complejo de inferioridad política frente a los herederos del franquismo y de los jerarcas de la Iglesia Católica española, que con su presidente el cardenal – arzobispo Rouco Varela, no cesa en desafiar a la actual democracia, a pesar de haber sido la principal responsable de los crímenes cometidos durante la dictadura, por su radicalismo y fanatismo en dominar al pueblo.
De todas maneras la Iglesia después de más de treinta y cinco años de la muerte del criminal de guerra el general Franco, su conducta es semejante a las directrices del actual Gobierno socialista, ella no pide perdón como responsable de los crímenes que se cometieron con su bendición y el Gobierno niega la rehabilitación jurídica, a pesar de no ser el responsable.
Si el grupo socialista gobernando dos legislaturas no ha tenido el tiempo suficiente para solucionarlo. ¿Quién lo hará, el grupo del Partido Popular? ¿Por favor donde está el sentido de la dignidad socialista?
Después me dice que no es justo acusar al Gobierno de falta de sensibilidad y credibilidad, es que peor no se podía hacer y me remito a los hechos.
Todavía no puedo comprender el porque de la estúpida e infantil Disposición Adicional Sexta. ¿Realmente cree que se ha cumplido? ¿Era necesario que a los frailes que administran el Valle de los Caídos, se les pidiese por ley que rezaran por todas las personas muertas a consecuencia de la Guerra Civil y de la represión política que la siguió? No me negará que esta Disposición es una burla y un escarnio más que se ha cometido a las víctimas y sus familias.
Por nuestra parte siempre lo hemos rechazado, nunca se nos ocurriría pedir a la Iglesia que rezase para nuestros muertos, cuando ella fue la principal culpable de los asesinatos habidos y que su soberbia y orgullo le impide pedir perdón por aquellos crímenes.
Planteé como tema principal la anulación de pleno derecho de las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, y me dice que es un tema debatido no sólo políticamente sino jurídicamente. ¿Cómo se han llevado a cabo estos debates?
Conozco la Resolución de la Fiscalía General del Estado de 5 de abril de 2010, la he leído una infinidad de veces, además, la he podido comentar con fiscales, magistrados, jueces y abogados penalistas, y todos coinciden en que es una falacia jurídica.
La prueba la tenemos con la providencia del Tribunal Militar Tercero de Barcelona, que no admite las solicitudes de nulidad de pleno de derecho de las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, pero desde el Gobierno y su grupo parlamentario continuáis afirmando de que si lo son de acuerdo con la Ley 52/200, de ser así, los Tribunales Militares deberían de certificar la nulidad de las sentencias, la cual cosa es rechazada por ellos afirmando que son firmes. Solamente nos informan de que podemos solicitar la vergonzosa Declaración de reconocimiento ante el Ministerio de Justicia. ¿Si son nulos de pleno derecho de acuerdo con la Ley, por qué los Tribunales Militares se niegan a certificarlo?
Acompaña en su escrito un borrador de la declaración que expide el Ministerio de Justicia, de acuerdo con el artículo 4 de la Ley 52/2007, pero quiero recordarle de que este artículo nos dice además en su punto quinto, que esta Declaración no constituye título de reconocimiento de responsabilidad patrimonial del Estado. ¿De que nos sirve la Declaración de reparación y reconocimiento personal, si las sentencias continúan vigentes por ser firmes, puesto que no ha habido ninguna sentencia del Tribual Supremo, ni ninguna Ley que las anule de pleno derecho, teniendo en cuenta la providencia del Tribunal Militar Tercero de Barcelona?
Cuanto más quiero razonar el comportamiento del Gobierno socialista, no me es posible lograrlo, ya fueron muy condescendientes con los franquitas, cuando negociaron la transición, aprobando la Ley de Amnistía de 1977, conocida también por la Ley de la Impunidad, con los votos de todos los grupos parlamentarios, que los exoneraba de toda responsabilidad por los delitos en que pudieron incurrir durante la criminal dictadura y en cambio a sus víctimas les niegan el derecho a ser rehabilitadas jurídicamente, ¿Donde está la justicia española y el espíritu de concordia de la transición?
Recuerdo una frase histórica del ministro franquista Martín Villa, durante las negociaciones a la transición, de que “si no hay Ley de Amnistía no hay transición a la democracia”, y todos a firmar los históricos y ejemplares pactos.
La derecha española siempre ha demostrado ser más astuta que la izquierda, posiblemente por estar más acostumbrada a gobernar.
Por cierto el Comité de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos de las Naciones Unidas ha recomendado en diferentes ocasiones al Gobierno Español, para que derogue la Ley de Amnistía de 1977, conocida también por la Ley de la Impunidad, por las graves violaciones de los derechos humanos que se cometieron durante la dictadura, ya que está en contradicción con la Convención de los Derechos Políticos y Civiles de 1966, que fue ratificada por España el 27 de julio de 1977, unos meses antes de la aprobación de la citada Ley.
La respuesta del Gobierno Español a través de su embajador en la Naciones Unidas, que actuó con una contundencia poco habitual en diplomacia, respondió de que nunca sería derogada, ya que fue uno de los pilares del proceso democratizador y que respaldó la transición pacífica de España. POLÍTICAMENTE VERGONZOSO Y HUMANAMENTE VEJATORIO PARA LOS REPRESALIADOS”
La Federación Internacional de los Derechos Humanos, con sede en París, el 24 de noviembre de 2008, después de ser aprobada la Ley de la Memoria Histórica, solicitó del Presidente del Gobierno que impulsara la abolición de la Ley de Amnistía de 1977 y la creación de una comisión de la verdad sobre los crímenes de lesa humanidad cometidos durante el franquismo, para que se cumplieran las recomendaciones del Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas, en caso contrario España queda en la vía de una clara violación de sus obligaciones internacionales.
Amnistía Internacional, ha hecho público un manifiesto en que dice: “España tiene el deber de poner fin a la prolongada injusticia, los crímenes contra la humanidad no son susceptibles de amnistía, indulto o prescripción y debe poner fin a la impunidad garantizando a las víctimas y a sus familiares su derecho a la verdad, la justicia y la reparación integral”
Pero el Gobierno socialista y todo su grupo parlamentario, no se dan por enterados y continúan ignorando todas las recomendaciones internacionales, demostrando una vez más su incomprensible sensibilidad y espíritu de concordia hacia las víctimas del franquismo.
Quiero recordarle que el Grupo Parlamentario Socialista, el día 8 de septiembre de 2003, estando en la oposición, por mediación de su diputado Jesús Caldera y más tarde ministro de Trabajo en la primera legislatura del actual Gobierno, presentó una proposición no de ley, relativa a la anulación de los juicios sumarísimos militares habidos durante la dictadura franquista, siendo discutida en las Cortes Generales el día 10 de septiembre de 2003 y rechazada por 154 votos en contra, 134 a favor y 2 abstenciones.
Es muy curioso el hecho de que estando en la oposición reclaman la anulación y cuando están en el Gobierno presentan un proyecto de ley descafeinado y que es aprobado por las Cortes, negando la anulación de pleno derecho los juicios militares ilegales. Por lo que parece las cosas se ven distintas según donde se está situado en cada momento. ¿Esto no es una falta de responsabilidad política?
Nos sentimos decepcionados de V. E. personalmente y como político, que fue uno de los principales responsables de la redacción de la Ley 52/2007, como miembro de la Comisión Constitucional de las Cortes Españolas, pues, teníamos referencias de que era una persona dialogante y con mucha personalidad, le habíamos depositado nuestras esperanzas, pero no sucedió así, a pesar de las promesas del Presidente y de la Vicepresidenta del Gobierno, en ninguno de los artículos de la Ley se afirma que, las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, son nulas de pleno derecho.
En el preámbulo de la Ley 52/2007, reconoce expresamente que pese al esfuerzo legislativo, quedan aún iniciativas por adoptar para dar cumplida y definitiva respuestas a las demandas de los ciudadanos, planteadas tanto en el ámbito parlamentario como por distintas asociaciones cívicas. Se trata de peticiones legítimas y justas, que nuestra democracia, apelando de nuevo a su espíritu fundacional de concordia, y en el marco de la Constitución, no puede dejar de atender. ¿Cuando se cumplirán las iniciativas que reclaman las familias de los represaliados por el franquismo y que la Ley reconoce que quedaron pendientes de resolver?
También se nos dice el preámbulo de la ley de que como ciudadanos españoles, tenemos el derecho a presentar un recurso de revisión contra las sentencias dictadas por aquellos criminales tribunales militares, la cual cosa no es cierta, pues, el Fiscal General del Estado y el Tribunal Supremo no los admite, alegando la historia de siempre de que la Ley 52/2007 los anula de pleno derecho, cuando solamente los declara ilegítimos por injustos, ni siquiera llega a declararlos ilegales. (Casos Lluís Companys y Miguel Hernández).
Me permito acompañar a la presente una copia del “Voto Particular discrepante formulado por D. Javier Julián Hernán magistrado del Tribunal Supremo, al Auto dictado con fecha 21 de febrero de 2011 rechazando el recurso de revisión de la sentencia condenatoria de Miguel Hernández”- En el que se dice: “Aunque la Ley de la Memoria Histórica, respecto de las sentencias y condenas, cuya injusticia e ilegitimidad proclama, habilite al Ministerio de Justicia para expedir la expresada Declaración de reparación y reconocimiento, que…………, tal no alcanza a declarar la nulidad judicial de las resoluciones que las contemplaron y que ha de poderse obtener a través de los procedimientos que las leyes prevean, como resulta la propia ley al señalar, su plena compatibilidad con el ejercicio de cualesquiera acciones ante los tribunales de justicia. La declaración general de injusticia e ilegitimidad de las condenas a las que se refiere la Ley de la Memoria Histórica en su artículo 3, no conlleva su nulidad radical y menos aun, como bien conoce el Auto de la Sala del que discrepamos………………………………
En esta situación legal, denegar la interposición del recurso de revisión, impide el acceso a la jurisdicción y vulnera el derecho a la tutela judicial efectiva de la Constitución, no ofreciendo realmente al interesado una respuesta congruente con su petición de autorización de la interposición del recurso y anulación de la sentencia, sin que exista causa legal válida y suficiente que así lo impida”.
Las razones por las que no se admitió a trámite el recurso de revisión presentado ante el Tribunal Supremo, fueron simplemente políticas no jurídicas. VERGONZOSO.
Diferentes grupos parlamentarios han presentado propuestas de ley o no de ley, para que fuese modificada la Ley 52/2007, que explicitara expresamente de que las sentencias son nulas de pleno derecho, pero todas han sido rechazadas por el rodillo del grupo socialista sin escrúpulos de ninguna clase, cuando vi la intervención del diputado socialista catalán Daniel Fernández González, en diferentes ocasiones, defendiendo la posición del Gobierno y su grupo parlamentario en el Congreso de los Diputados, sentí pena al comprobar personalmente la indiferencia y la falta de sensibilidad como trataba el tema un representante de la supuesta izquierda, increíble señor Ministro, han hecho un trabajo extraordinario, mejor no lo podían hacer los diputados del grupo popular.
En su escrito me dice que el efecto rehabilitador “se ha producido, en este caso, por aplicación directa de la ley”. La nulidad de las sentencias, su expulsión definitiva del ordenamiento jurídico, es un efecto producido directamente por la declaración de ilegitimidad (de tribunales y resoluciones) proclamada en el artículo 3 de la Ley 52/2007, en conexión con el reconocimiento general de injusticia que consagra su artículo 2.
La ley en su artículo 2, simplemente hace un reconocimiento general, como expresión del derecho de todos los ciudadanos a la reparación moral y a la recuperación a la memoria personal y familiar, declara el carácter radicalmente injusto de todas las condenas, sanciones y cualesquiera formas de violencia, pero no nos dice que sean nulas de pleno derecho. Y el artículo 3, declara solamente la ilegitimidad de los tribunales y de las condenas y sanciones por injustas, pero tampoco dice que quedan nulas de pleno derecho por ilegales.
En la Ley de la Memoria Histórica, hay una disposición derogatoria que declara expresamente derogadas las leyes franquitas, que por vergüenza de los españoles, según los redactores de la Ley, todavía estaban vigentes en el año 2007. Entendemos jurídicamente que cuando una ley queda derogada, su efectividad es a partir del momento de su aprobación y publicación en el BOE, pero nunca tiene efectos retrospectivos.
Nos sentimos traicionados por el grupo socialista, nos habéis engañado, incumpliendo todas las promesas públicas, pero la historia os juzgará por vuestra cobardía política y falta de sensibilidad hacia las familias represaliadas, en no querer cerrar las heridas de un pasado no muy lejano y que cada día que pasa son más profundas.
Por dignidad no puedo solicitar la Declaración de reparación moral que contempla la Ley y que me aconseja, mediante la cual la Democracia española honra a quienes injustamente padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura, no queremos una reparación moral, queremos una reparación jurídica, de aceptarlo, sería ir contra mis principios y sentimientos personales y por respeto a mi padre, que fue ajusticiado por defender la legalidad constitucional de la República, por unos tribunales militares ilegales, sin el derecho internacional a poderse defender de las acusaciones que le imputaron y que en plena democracia se le niega su rehabilitación jurídica, al igual que a miles de hombres y mujeres que se les arrebató la vida.
Nuestras madres que padecieron todas las humillaciones y persecuciones del franquismo, no han podido ver la rehabilitación jurídica de sus seres queridos, gracias a la actitud política negativa del PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL y los hijos empezamos a ser mayores y si las cosas continúan igual posiblemente tampoco lo veremos.
Atentamente.
Pere Fortuny i Velázquez
President

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès 2006 
 Premi Comissió de la Dignitat 2006
Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Catalunya

Ruta sobre la defensa de les costes al Garraf

Nova ruta sobre la Guerra Civil al Penedès, que té com a punt de partida la defensa de les costes al Garraf.

Aquesta iniciativa pretén recuperar els elements patrimonials que tenen a veure amb la Guerra Civil, per això s’han instal·lat diferents plafons explicatius i s’ha assenyalat elements del patrimoni de defensa a Vilanova, Sitges, Cubelles, Calafell i el Vendrell. En el cas de Vilanova formen part de la ruta el niu de metralladora de la punta Mabrera, a un extrem de la platja del Far, i a Cubelles, el niu de metralladora de la desembocadura del Foix. Les diferents construccions tenien com a objectiu evitar un desembarcament de les tropes franquistes a les platges.

Aquesta nova ruta ha estat impulsada per la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya, l’Institut d’Estudis Penedesencs i el Consell Comarcal del Garraf.

Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República

Desenterrant el Silenci per Sergi Bernal


Traducció´Estació Collserola

“Desenterrant el silenci” és un projecte fotogràfic que comença a cobrar vida al juny de 2010, després que el georadar del Grup de Ciències Aranzadi localitzés uns casquillos de bala i unes restes humanes en una zona de les Forests de La Pedraja, a Burgos.

Es tracta d'una fossa comuna que ha romàs amagada durant 74 anys, els familiars i alguns veïns sabien que en aquell lloc havia centenars d'assassinats pel feixisme, assassinats per ser persones reivindicatives, d'esquerres, sindicalistes, republicans,…..

Entre ells havia un mestre, un mestre català, Antonio Benaiges, fundador de l'escola del petit poble burgalès de Bañuelos de Bureba. El 25 de juliol del 36 va ser assassinat i enterrat en La Pedraja pels seguidors del cop feixista que va posar en el poder al general Franco, allí ha romàs oblidat durant massa temps, ara s'exhuma aquesta fossa comuna, al costat d'ell s'han trobat 104 represaliats més.

Aquesta història intenta rescatar una vella memòria, una veritat amagada per la por i les represàlies, és la història d'Antonio Benaiges, mestre, però també la de Rafael, de Segundo, de Damian, de Plàcido, d'Andrés i de punts altres abandonats en les cunetes de les carreteres i esperant a ser recuperats per les seves familiars abans que morin tots aquells que els van conèixer.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Refugi de la memòria a Can Peguera, Nou Barris

El testimoni 8 Bernarda Feijo, davant d'una de les portes d'un dels refugis de Can Peguera,
 dilluns. JOAN PUIG

Reivindicación veïnal a Nou Barris

-Can Peguera demana la rehabilitació d'un dels amagatalls antiaeris construïts pels veïns sota el Turó de la Peira durant la guerra
-La intenció és preservar la seva curta història

El Periódico.cat / 8 de desembre del 2011 / HELENA LÓPEZ / BARCELONA
Al carrer de Cornudella quatre portes metàl·liques amb un halo de misteri, petites i visiblement velles, són els únics vestigis de la seva existència. Per aquestes portes s'entrava, segons expliquen els veterans, als dos refugis antiaeris construïts sota el Turó de la Peira, excavats l'any 1936 pels veïns del que en aquell moment era el joveníssim barri de Can Peguera. «Els van fer els homes i també algunes dones d'aquí. Hi treballaven a les nits, quan acabaven la jornada laboral». Parla Bernarda Feijo, nascuda, tres anys abans que comencés la guerra civil, a Can Peguera, actualment l'únic nucli de cases barates de la ciutat que es manté i sense cap amenaça urbanística.

Com qualsevol colònia obrera, el barri de Can Peguera va ser especialment combatiu en la defensa de la república. «Així que va començar la guerra, van formar un comitè i van convertir l'església en la casa del poble», explica amb orgull Pep Ortiz, president de l'associació de veïns i de la coordinadora d'entitats de Nou Barris, xarxa veïnal que des de l'any 1986 lluita perquè l'ajuntament rehabiliti un d'aquests dos refugis. Són conscients que a la ciutat ja hi ha refugis recuperats i visitables -i fins i tot un de convertit en museu, el ja famós 307, del Poble-sec-, però ells reivindiquen la seva «pròpia història». «En altres barris tenen pedres que recorden el seu passat. Aquí no. Nou Barris era una zona de masies i se les van carregar totes. Queda molt poca cosa de la seva història, i el que hi ha s'ha de reivindicar», assenyala Ortiz, que destaca que «potser el refugi de Cornudella no té un valor arquitectònic, però el valor sentimental el té tot».

Barri convuls

Va ser precisament aquella convulsió social -«hi havia molts anarcosindicalistes i també comunistes», recorda Feijo- el que va fer témer als habitants de la zona que podien ser objectiu d'un bombarder franquista, i aleshores van decidir no dependre de ningú -el mateix ajuntament va teixir sota la ciutat una àmplia xarxa de refugis- i construir-se ells mateixos els seus amagatalls. «Per sort, no van arribar a bombardejar sobre nosaltres, però era corrent veure els avions sobrevolar el barri per dirigir-se cap al Raval o el port. Jo era molt petita, però recordo ser a la terrassa del bar del Jaime i veure'ls passar», reviu Feijo.

Quan es va acabar la guerra, algunes famílies sense recursos es van instal·lar allà de forma precària, en una espècie d'ocupació que va durar alguns anys, fins que es va acabar de construir el barri i aleshores ja es van poder instal·lar en una vivenda digna.

Dos pardals d'un tret

Just damunt d'un d'aquests refugis hi ha prevista l'execució de la segona fase del casal de barri La Cosa Nostra, on s'aixecarà -els veïns esperen que ben aviat- un equipament infantil i juvenil. La proposta de la coordinadora veïnal és que l'ajuntament aprofiti aquesta també reivindicadíssima obra -molt necessària tenint en compte les característiques del barri- per rehabilitar l'amagatall antiaeri.

La intervenció en aquest lloc, literalment sobre el Turó de la Peira, és complexa, així que els habitants temen que es tracti gairebé d'una última oportunitat per rescatar aquest tros de la seva no tan llunyana història. És a dir, que o es rehabilita amb la construcció, o la construcció acabarà definitivament amb el refugi.

«Abans obríem el refugi per la festa major, però ara ja fa anys que és impossible. Ja no és segur», explica Feijo, que per descriure els refugis diu que eren «molt grans i tenien forma de ferradura». «Hi cabia molta gent. No només servien per a la gent del barri, sinó que també hi venia gent del Turó de la Peira i fins i tot d'Horta i de Sant Andreu», afegeix la dona, que té l'orgull de conservar el primer contracte de lloguer de Can Peguera, firmat pels seus pares l'any 1929.

Ruta pels espais de la Guerra Civil a Cambrils

La ruta inclou set espais. Foto: El Punt Avui.


El Punt Avui+ 07/12/11 02:00 -
L'Ajuntament de Cambrils ha senyalitzat tots els espais de la Guerra Civil al municipi. La ruta inclou set espais, des del Molí de les Tres Eres fins a la torre del Llimó. El contingut de la senyalització ha estat elaborat per l'Arxiu Municipal i el Museu d'Història, a partir dels testimonis entrevistats, però també gràcies a la documentació localitzada en diferents arxius o bé cedida per particulars.

dimecres, 7 de desembre del 2011

"Tots els noms. Les víctimes de la guerra civil al Penedès"

Dissabte, 10 de desembre, a les 19 h

Seu del Grup d’Estudis Sitgetans
C/ d’en Bosch 9.
Sitges
El llibre, editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs, recopila informació de 2.246 víctimes de la Guerra Civil. Es presenta a Sitges el 10 de desembre.

Tots els noms. Les víctimes de la guerra civil al Penedès analitza les diverses tipologies de víctimes i incorpora llistes de víctimes de la Guerra Civil al Penedès, municipi a municipi i per comarques. En conjunt, aquest volum recopila informació de 2.246 persones que van perdre la vida durant el conflicte bèl·lic, una xifra considerable en relació als 93.760 habitants que llavors tenien, sumades, les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

L’obra, que ja es va presentar a Vilafranca del Penedès al 2010, és el resultat d’una recerca col·lectiva coordinada per l’historiador Ramon Arnabat.

divendres, 2 de desembre del 2011

El Barcelona homenatjarà demà a l'expresident Josep Suñol

EFA Barcelona  2/12/11
El Barcelona, abans del partit davant el Llevant, rendirà un homenatge institucional a l'expresident de l'entitat Josep Suñol i Garriga, dirigent del Barça entre 1935 i 1936, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort.

Segons ha informat el Barça mitjançant un comunicat, el club vol recordar la seva figura com "un gran dirigent de l'esport català" i com president de l'entitat blaugrana.

"Suñol representa el compromís del Barcelona amb els valors de la llibertat, la democràcia i també el compromís del món de l'esport amb el civisme i la cultura", assegura el club català.

Els actes donaran començament amb el lliurament per part del president Sandro Rossell de la Copa President Suñol a la família i posteriorment es projectaran imatges de l'expresident en el vídeo-marcador. Josep Suñol i Garriga va morir afusellat per les tropes franquistes el 6 d'agost de 1936.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Peces-Barba justifica el bombardeig a Barcelona del 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana

30 de enero de 1938; niños muertos por los efectos de los bombardeos sobre la población civil
 Archivo fotográfico del Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona
tribuna.cat / 28 de novembre del 2011
El 'pare' de la constitució espanyola hi torna recordant "el escándalo de los bombardeos": "hubo que bombardear muchas veces Barcelona, la última en el año treinta y cuatro". I demà, aquestes lamentables declaracions no seran portada...

El ponent de la Constitució Gregorio Peces-Barba ha justificat el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana "dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat". En una entrevista al 'Diario Progresista', el jurista ha recordat la polèmica que van generar les seves lamentables afirmacions fent mofa dels bombardejos a Barcelona i, lluny d'arreglar-ho, s'ha empastifat novament.

"Luego estuvo lo del escándalo de los bombardeos. -ha dit Peces-Barba- Hubo que bombardear muchas veces Barcelona, la última en el año treinta y cuatro. ¿Y por qué el general Batet hizo aquello? Pues porque la Generalitat había proclamado la república catalana dentro de una confederación ibérica que se habían inventado". El catedràtic ha afegit que els "sectors radicals de Catalunya tenen molt poc sentit de l'humor", en referència a les reaccions que van generar les seves paraules al congrés d'advocats de Cadis.

En l'entrevista, que s'ha publicat aquest dilluns, Peces-Barba ha dit que "Catalunya mai seria independent d'Espanya i que, si es donés la circumstància, mai podria entrar al mercat comú". Segons ell, seria així perquè "altres països tindrien problemes similars i l'efecte contagi podria ser molt perillós per França, per Itàlia, per Alemanya, per Bèlgica...".

Gernika i ETA

Dies després de les seves polèmiques declaracions a Cadis, el catedràtic i pare de la Constitució va dir que "no es el mateix" fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA.

Exposició "La Bolsa de Bielsa, el final de la República a l´Aragó". Barcelona (Espai Antoni Miró Peris)


La Farinera del Clot
01/12/2011 inauguració a les 20h
Del fons fotogràfic del Museu de Bielsa

Exposició que recupera la història de la Bolsa de Bielsa. Les imatges mostren el paisatge històric i social en el que va tenir lloc l'últim episodi bèl·lic entre l'exèrcit nacional i el republicà al front d'Aragó. La presentació de l’exposició anirà a càrrec de l’historiador Antonio Gascón, autor del llibre La Bolsa de Bielsa. El mateix dia, es durà a terme la conferència, De l’ofensiva confederal sobre Saragossa a l’esfondrament del front d’Aragó a càrrec de Marc Medir Navarro.

lloc: Espai antoni Miró Peris
Sant Martí
Pl. Carme Monturiol 10
T. 934 507 013
L1-Navas
preu: gratuït
organitza: Espai Antoni Miró Peris

Conferencie
Bolsa de Bielsa: DE L’OFENSIVA CONFEDERAL SOBRE SARAGOSSA A L’ENFONSAMENT DEL FRONT D’ARAGÓ (JULIOL 1936- ABRIL 1938)

01/12/2011 20h

Xerrada sobre la Bolsa de Bielsa a càrrec de Marc Medir Navarro

lloc: Espai Antoni Miró Peris
preu: Gratuït
organitza: Espai Antoni Miró Peris

dimarts, 22 de novembre del 2011

Jornades 'Catalunya i Itàlia. Memòries creuades, experiències comunes'

Les jornades tindran lloc, els dies 25 i 26 de novembre, al Museu d’Història de Catalunya

25 i 26 de novembre

Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3
Barcelona

Programa

Organitzades per l’Associació AltraItalia i el Memorial Democràtic, aquestes jornades que acollirà el Museu d’Història de Catalunya aborden la relació entre Catalunya i Itàlia al llarg del segle XX. Una relació que ha estat especialment intensa a partir d’unes experiències comunes que, paradoxalment, no han generat unes memòries compartides. En aquest sentit, la memòria de la intervenció feixista, al igual que les dels combatents antifeixistes d’aquelles terres que vingueren aquí, alguns d’ells capdals en la construcció de la República italiana construïda després de la Segona Guerra Mundial, no va ser incorporada en la memòria pública de l’antifeixisme italià. L’evidència què a Catalunya i a Espanya es va assajar una guerra també entre italians, que fou pròleg de la guerra civil posterior a l’Itàlia dels anys quaranta, i el fet què aquesta intervenció tingués un marcat caràcter ideològic, anterior al pacte amb l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, entraven en plena contradicció amb algun dels mites sobre els que es va construir la memòria antifeixista italiana. Aquesta entenia la guerra dels anys quaranta com una guerra de “liberazione” i no entre italians feixistes i italians antifeixistes, al igual que entenia que el poble italià s’havia vist portat a una guerra agressiva i amb un marcat caràcter ideològic, que no volia, per l’aliança entre Hitler i Mussolini. Elements que entraven en contradicció amb la memòria de la Guerra Civil espanyola.

De la mateixa manera, la memòria de la Guerra Civil espanyola construïda durant el franquisme i també en etapes més recents, va obviar la memòria de la intervenció feixista italiana en aquest conflicte bèl·lic. La seva inclusió hagués fet difícil la reducció de la memòria pública d’aquest període a una guerra entre germans, a un desastre sense més, obviant els valors i els projectes socials i polítics que es trobaven en joc en la mateixa. El reconeixement de la intervenció de les potències feixistes, que s’erigirien en les protagonistes de l’inici a la Segona Guerra Mundial al costat dels sediciosos, hauria suposat una caracterització més clara del propi franquisme. En aquest marc, la reflexió entorn de la memòria de la guerra civil, del franquisme i de l’antifranquisme en les experiències europees compartides ha de ser una de les claus de la construcció de les memòries democràtiques de la nostra societat.

Les jornades volen contribuir a la construcció de les memòries democràtiques d’ambdós països, per cercar el seu mutu enfortiment en l’articulació dels necessaris camins de memòria a nivell europeu. És en aquest marc, i en els espais d’experiències compartides, on s’ha de situar l’experiència comú de l’emergència de les crisi de les memòries públiques viscudes des dels anys noranta fins avui i els nous reclams de memòria.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Rutes antifranquista per l’Hospitalet

20 de novembre de 2011, a les 11.00 h

Lloc de sortida: Dr. Matí i Julià 33 (davant la biblioteca Josep Janés)

Les Rutes Antifranquistes de l‘Hospitalet són una activitat gratuïta, amb places limitades. El 20 de novembre, l’espai Can Riera organitza una ruta guiada per Collbanc i la Torrassa.Inscripcions: Tel. 93 403 29 97 o a/e cultura.memoria@l-h.cat.

Can Riera acull un centre d’interpretació, de documentació i de recursos pedagògics concebut per donar a conèixer el període històric que va de la Segona República a la transició democràtica i, en especial, la participació de l’Hospitalet en la lluita antifranquista en les darreries del franquisme i durant la Transició.

Butlletí Memòria Democràtica

dissabte, 12 de novembre del 2011

Jornada d'Homenatge als Maquis Barcelona 2011

negrestempestes
Les Jornades d’Homenatge al Maquis es fan, dins del marc de la XIV Marxa en Homenatge als Maquis, per recordar la resistència llibertària antifranquista i revolucionària, que durant la llarga dictadura van causar grans problemes al règim totalitari de Francisco Franco, l’església catòlica i als poders empresarials i financers de torn, lluitant per la llibertat, la justícia i, en aquest cas, per l’anarquia.

El Maquis va ser una guerrilla anarquista, tant ofensiva com defensiva degut a la seva situació estratègica prop de la frontera amb França que feia que no haguessin de fugir simplement a la muntanya i que va estar donant suport durant molts anys a la dissidència espanyola.

Generalment actuaven allà d’on eren originaris, ja que els contactes, coneguts i companys els havien fet a escola, a la feina, allà on havien viscut. Això fa que també hi hagués guerrilla urbana dedicada a fer accions i expropiacions a les ciutats.
És per això que des de fa cinc anys s’organitzen activitats en homenatge a aquells que van lluitar contra un règim del que sembla que encara no ens haguem deslliurat del tot. I és per això que enguany us presentem un seguit d’activitats en la seva memòria:

Degut a la pluja del passat diumenge, la ruta es canvia de data:
Diumenge 13 de novembre, 11h, plaça del Bonsuccés: Cinquena Ruta d’Homenatge als Maquis.
Dilluns 14 de novembre, 19h, Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30): “Els Maquis a Catalunya 1939-1963”. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.

divendres, 11 de novembre del 2011

El fiscal acorda obrir la fossa d'un nen robat a Barcelona

L'objectiu de l'exhumació és comparar l'ADN del fetus amb el de la mare que ha denunciat la desaparició

ElPeriódico.cat / Dijous, 10 de novembre del 2011 - J. G. ALBALAT / Barcelona
El fiscal de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, ha acordat, per primera vegada a Espanya, l'obertura i exhumació de la fossa d'un suposat nen robat, que es portarà a terme en un cementiri de Barcelona en les pròximes setmanes, segons han dit fonts judicials.

Amb l'exhumació es busca comparar l'ADN del fetus o de la criatura que s'aixequi de la fossa per comparar-lo amb el de la dona que ha denunciat la desaparició, d'acord amb el protocol establert.

A l'obertura de la fossa hi assistiran representants de la família denunciant, una unitat de la Guàrdia Civil, i personal de la Fiscalia de Barcelona que, per ordre de la Fiscalia General de l'Estat, és qui ha organitzat l'aixecament.

Segona meitat del segle XX

Es tracta d'una dels suposats robatoris de nounats en clíniques durant la segona meitat del segle XX, als pares del qual es comunicava la mort i eren entregats a altres famílies.

El 27 de gener més de 200 afectats van presentar a la Fiscalia General de l'Estat un demanda col·lectiva per sol·licitar l'obertura d'una investigació penal a nivell estatal sobre els seus casos, encara que finalment la Fiscalia va rebutjar obrir una causa general i es va instar els demandants a presentar una denúncia individualitzada davant els jutjats dels llocs on suposadament es van produir els delictes.

Ha mort la veterana comunista Trinidad Gallego

PCC 11/11/11
Membre de Dones del 36
TRINIDAD GALLEGO PRIETO . Va néixer el 28 d’octubre del 1913. Va viure sempre amb la seva mare i la seva àvia com a figura paterna. Quan era petita no tenia consciència de les diferències de classes socials. Va anar a l’escola i va ser educada amb la màxima llibertat que era possible en aquell temps. Va tenir moltes feines i sempre va aprendre a buscar-se la vida ella sola.A casa seva gairebé no parlaven de temes de política. Però el 1934, i com a conseqüència de la “Revolució d’Octubre”, un cosí de la Trini li va demanar ajuda per auxiliar els fills de les lluitadores que van ser empresonades a Astúries. Va col·laborar, doncs, amb les socialistes per refugiar-los a Madrid. A poc a poc es va adonar de les diferències tant ideològiques com socials de la gent que l’envoltava, o sigui, els seus veïns. El 1935 ingressa al Partit Comunista. A la feina observava totes les injustícies de les monges i, amb altres infermeres, el 1936 va crear el “Comité de Enfermeras”. Durant tota la guerra va estar a l’hospital de sang amb els ferits de la guerra. La seva lluita en aquest conflicte bèl·lic va ser curar ferits, organitzar l’hospital i atendre els desesperats.El 13 d’abril del 1939 un veí la va denunciar i les tres, la Trini, la seva mare i la seva àvia, van ingressar a la presó de Ventas. Van ser jutjades i condemnades a 30 anys. Les van traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). El setembre del 1941 van sortir indultades i van ser desterrades. La seva mare i la seva àvia van anar a un pis que la Trinidad va trobar per a elles (quan va sortir la seva àvia de la presó tenia 90 anys). Ella va anar a treballar a Alacant. La tornen a detenir el febrer del 1942 per les seves activitats clandestines organitzant el Partit Comunista d’Espanya. La condemna és la mateixa que l’anterior. Va estar a la presó fins el 1945. En sortir, aconsegueix feina a Baena (Còrdova) i Alcahuete de la Sierna (Jaén). En aquest període, auxilià uns guerillers que eren a la muntanya.El gener del 1947 la van detenir un altre cop per auxili a bandolers. Malalta, la traslladen un altre cop a la presó de Ventas el 1948, on li arriba la notícia de la mort de la seva àvia i de la seva mare. En total, passa set anys en diferents presons treballant d’infermera i llevadora. A totes les presons on s’està les condicions són terribles: ni sanitat, ni menjar, ni higiene...només cançons i balls per evitar el fred i la gana. El 1951 arriba a Barcelona. Va viure en molts pisos però al final es va instal·lar definitivament a Nou Barris. Van ser temps difícils plens de por i ella, que no volia lliurar-se arribada a aquest punt, només pensava a menjar i sobreviure. La Trinidad va ser una dona molt valenta, culta, intel·ligent, exigent, amb sentit de l’humor i sense por a la mort. I el que ella mai no va fer és oblidar ni perdonar tot el que li havien fet a la seva àvia.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Dia 8 de novembre, fa 61 anys que va morir el meu avi Jaume Grau Casas, esperantis​ta i escriptor

Jordi Grau:
Bon dia a tothom.
Sóc el nét gran d’En Jaume Grau Casas i fill del seu fill Jordi.
Encara que això és un congrés d’esperanto no us parlaré de la faceta esperantista del meu avi -“Gramàtica” i “Kataluna Antologio”
(http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/2008/2/18/kataluna-antologio-18-02-2008-), entre moltes altres obres- perquè no sóc esperantista ni sé esperanto. I probablement molts de vosaltres sabeu d’aquesta faceta de l’avi molt més que no jo i no es tracta de recitar-ne els títols. Si teniu curiositat vaig fer-ne una entrada a la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grau_Casas)
Les meves paraules aniran dedicades a la desfeta de la meva família paterna, bàsicament des del 1934 al 1950, desfeta que explica que ningú no hagi seguit amb l’esperanto. Amb poques paraules l’avi se n’anà a l’exili durant 9 anys i tornà a Espanya per morir-se, a València el 8 de novembre del 1950.
Els avis es van casar el 23 d’abril del 1929 i precisament la meva iaia Angelina era filla de l’esperantista Artur Domènech i l’avi el germà vuit anys més menut que el Josep Grau.
Era secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona i també duia comptabilitats i correspondència amb l’estranger per a una fàbrica de sabates.
Van tenir, els anys 30 i 34, dos fills, Jordi i Montserrat.
Home d’esquerres I catalanista militant va ser detingut en ple Bienni Negre el 1934 arran d’un míting que donà des de l’Ajuntament de Terrassa. Desconec quantes setmanes o mesos va passar a la Model. El 1935 es va repetir la història i l’estada a la Model. Fruit en són sengles “Records de la presó” publicats a diaris de l’època.
Havent guanyat el Front popular el febrer del 1936, els militars traïdors comencen la guerra el 17 de juliol a Ceuta i Melilla. L’avi participa activament a la lluita a la reraguarda a Barcelona (anava a fer 40 anys).
Ja sabem com ens agrada de barallar-nos entre nosaltres a l’esquerra. Suposo que l’enfrontament entre el PCE i part del PSOE amb CNT i POUM el va tornar a dur a la presó el 1938. Neixen uns altres “Records de la presó: 1938”.
Bombardejos i caiguda de Barcelona el gener del 39. Dies abans l’avi se separa de la familia (no sabrem mai si s’equivocà fugint) i passa el Pirineu a finals del gener del 39.
No sé si va vagar gaire per la muntanya (és conegut que mentre negociava el que quedava de Govern de la República a Figueres unes 150.000 persones sobrevivien al Pirineu).
Quan entra a Argelers comença el calvari de 5 anys en camps de concentració (1939-1944) i 4 anys a Tolosa de Llenguadoc (1944-1948). El 1948 torna a Barcelona. Conta mon pare que quan es van retrobar el pare (Jaume) li parlava de vostè al seu fill Jordi de 18 anys.
Què havia passat mentrestant a Barcelona i al Sud de França?
Deixàvem l’avi creuant la frontera i la iaia i els dos nens (9 i 5 anys encara no fets) a Barcelona. La iaia va haver de treure endavant la família mentre els nens estudiaven i abans que no es posessin a treballar (mon pare als 14 anys). De primer van viure tots junts a casa de la germana gran de l’avi, la tieta Montserrat, que cosia i cosia, i anys més tard se separaren: mon pare es quedà amb la seva tieta Montserrat i la iaia i la meva tieta Montserrat anaren a casa de la meva besàvia Rosa. Als papers dipositats a Sabadell –després en parlaré- hi ha correspondencia, enviada o no i rebuda, de la família.
Tornem a l’avi, que és de qui hem vingut a parlar. Creua la frontera en allò que els francesos en diuen “Retirada” i rau temporalment a Argelers, després d’haver parat al primer poble francés de Port Bou (Cervère). Com que, tot i tenir 42 anys, no està bé físicament el destinen a feines més intel·lectuals o d’intendència. Al seu llibre de poemes “Ulisses en el fang. 1939-1944” en dóna testimoniatge (http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/posts ). Crec que és un llibre literàriament prescindible però com a testimoni d’aquells anys malviscuts, impagable.
D’Argelers el traslladen a Bram. I aquí em detinc uns segons perquè hi vaig estar l’estiu del 2009 amb la historiadora francesa Marie-Hélène Meléndez.
Desolador pensar que allí, en el que en deien “baraques” hi van arribar a viure 40.000 persones enmig del no-res. Avui no queda més que un tríptic dedicat als morts i les restes d’una via de tren on els uns arribaven per quedar-s’hi i els altres, els jueus, camí d’Auschwitz, ja tots sabem a què. On ara hi ha un formós camp de gira-sols aleshores hi havia el cementiri (ara traslladat al veí poble de Mont-Réal). (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampsConcentracioFrancaBram ).
Aquell mateix 1939 el van traslladar al Camp d’Intéllectuels de Montolieu. No hi queda més que una plaqueta. (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampPerAIntelLectualsDeMontolieu )
I després altra vegada a Bram.
Al llarg del cinc anys va estar, que ens consti, als següents camps:

Argelers, Bram, Montolieu, Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42. Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.nCamp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21IX-43. Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44. I, per fi, en llibertat, Tolosa de Llenguadoc, des de finals del 1944 al 1948.

Durant tot el temps va seguir escrivint obres inèdites, que están dipositades a l’Associació Catalana d’Esperanto amb seu a Sabadell.
Hi cabria destacar els diaris del camps: un memorial de les seves estades de valor inestimable. Les obres escrites i inèdites de l’època coincideixen els títols amb els del camps. A part de reflexions, teatre, esperanto.
Un fet que a mi m’ha tocat endins. En havent publicat a internet el llibre “Ulisses en el fang” (inèdit excepte el primer poema), el nét d’un dels retratats es va posar en contacte amb Marie-Hélène i amb mi: per fi havia sabut on, quan i com va morir el seu avi desaparegut (14.- A la memòria de JOSEP ARIAS BRINGOLA, mort de tuberculosi a la seva barraca la nit del 10 de març del 1939.).
Doncs per fi, lliure però malalt del cor, arriba l’avi a Barcelona el 1948 i es reuneix tota la família més de nou anys més tard. La germana de la iaia s’havia casat amb un home de Caudete de las Fuentes (València) amb certs contactes al Règim i li va oferir a la cunyada Angelina (la iaia) una porteria amb dret a habitatge. Així doncs el matrimoni es trasllada el 1949 a València i viu en un pis fins que els donen la porteria, ironia del destí a la Avenida de José Antonio. Els fills, Jordi i Montserrat, ja treballant tots dos romangueren a Barcelona.
I ara ve la incògnita. L’avi traballava a la “Hispano Anbtologio”. Es passava hores traduint del castellà a l’esperanto. Aquella obra o esborrany més o menys parcial va ser a la porteria i ningú no sap què se n’ha fet.
El 8 de novembre del 1950 l’avi rebé una visita i una mala noticia sobre l’esperanto i se sentí malament. A la tarda moria: li faltaven 24 dies per a fer el 54 anys d’edat.
Immediatament els seus dos fills es traslladaren a València i hi viuen des d’aleshores.
Aquí podría acabar la història d’una desfeta familiar, d’una de tantes històries de postguerra, mort, exili, repressió o presó.
Però no. La tardor del 1960 o l’hivern del 1961 una delegació arribada de Tolosa de Llenguadoc va venir a València i va tornar l’obra inèdita de l’avi, que és a Sabadell, dins d’una maleteta (que jo guardo), una cistella de vímet, i unes quantes caixes. Considero que bona cosa d’aquesta obra seria avui publicable i és avui consultable: hi ha bona part de la història del camps francesos de concentració a Catalunya, Aude (Carcassona) i rodalies de Tolosa.
Aquesta és la història d’un intel·lectual espertantista, catalanista i d’esquerres que va néixer en una porteria al Carrer Pau Claris de Barcelona i va morir en una porteria a la Avenida de José Antonio 76 de València.

Res més. Gràcies.

Presentació del documental 'Virgilio Leret. El Caballero del Azul'

L'acte tindrà lloc el 23 de novembre, a les 7 del vespre, al Museu d'Història de Catalunya

El documental Virgilio Leret, El caballero del Azul ha estat patrocinat per la Fundación Aena i la cadena de televisió pública basca Euskal Telebista i en la seva realització ha col·laborat la Universitat Pública de Navarra.

L’obra recrea la trajectòria d’aquest militar i aviador històric, que servia als territoris del Marroc en el moment de l’alçament feixista i que es va mantenir lleial a la República, cosa que el va portar a ser possiblement el primer oficial executat pels sediciosos un cop esclatada la guerra civil, poc després del 18 de juliol del 1936.

En la presentació del reportatge sobre la figura de l’aviador estarà present la seva filla, Carlota Leret, que estava a Melilla amb els seus pares el 17 de juliol de 1936, i que resideix a Veneçuela des de fa molts anys.

Virgilio Leret, a més del seu paper com a militar republicà, també té un lloc important en la història de l’aviació ja que va dissenyar un motor a reacció, original i revolucionari per a la seva època, que va anomenar Mototurbocompresor de Reacció Continua. L’aviador va arribar a patentar la seva creació, però la guerra civil va malmetre el projecte.

dimarts, 8 de novembre del 2011

1960 – 1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana

VIII Congrés de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana

1960 – 1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana
10, 11 i 12 de novembre de 2011

Museu d'Història de Catalunya / Citilab de Cornellà de Llobregat
 
Programa:
Dijous, 10 de novembre.

Auditori del Museu d'Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3. Barcelona)

-19.00 h Obertura del congrés

-19.30 h Conferència inaugural. Jordi Borja (UOC): "La ciutadania productora dels canvis i de les transicions"

Divendres, 11 de novembre

Citilab (Pl. Can Suris, s/n. Cornellà de Llobregat)

Àmbit 1. Ideologia, cultura i identitats

-9.30 h. Ponència. Carles Santacana (UB): "Noves idees i praxi cultural en una societat en canvi sota la
dictadura"

-10.45 h. Ponència. Sebastià Serra (UIB): "La producció cultural i la difusió de les idees, de la dictadura a la democràcia a les Illes Balears"

-11.30 h. Relació de comunicacions. Enric Prat (CEMS-UPF)

Àmbit 2. Moviments socials

-16.00 h. Ponència. Jaume Botey (UAB): "Església i moviments de resistència antifranquista a Catalunya".

-16.45 h. Ponència. Xavier Domènech (UAB): "Moviments socials, societat civil i canvi polític a Catalunya".

-17.30 h. Relació de comunicacions. Mercè Renom (CEMS-UPF i CECBLL)

-18.30 h. Conferència. Andreu Balent: "Visió amb compromís des de la Catalunya del Nord (1967-1977)"

Dissabte, 12 de novembre

Citilab (Pl. Can Suris, s/n. Cornellà de Llobregat)

Àmbit 3. Associacionisme i sociabilitat

-9.30 h. Ponència. Josepa Cucó (UV): "Sociabilitats de gènere: descobertes i noves conquestes"

-10.45 h. Ponència. Montserrat Duch (URV): “Sociabilitat popular a la Catalunya del segon franquisme: espais de llibertat en construcció”

-11.30 h. Relació de comunicacions. Marc Andreu (historiador i periodista)

-12.30 h. Taula rodona. Moderador: Ramon Arnabat (URV)

dilluns, 7 de novembre del 2011

Memorimage VI Festival Internacional de Cinema de Reus

La cerimònia d'inauguració del Festival Memorimage tindrà lloc el dimecres 9 de novembre a les 20:00 hores al Teatre Bartrina de Reus.

Durant la cerimònia tindrà lloc la presentació del festival de la mà de la seva directora Anna Marquès amb la presència dels membres del jurat, programadors i directors de les pel·lícules convidades.

L'assistència a la inauguració és gratuïta, però és necessari confirmar l'assistència enviant un correu electrònic a npoch@reus.cat  o trucant al 977 010 228 de 11:00 a 14:00 hores.

Aforament limitat.

CLOENDA

L’entrega dels premis tindrà lloc durant la cerimònia de cloenda el dissabte 12 de novembre a les 20:00 hores al Teatre Bartrina de Reus.

L'assistència a la cloenda és gratuïta, però és necessari confirmar l'assistencia enviant un correu electrònic a npoch@reus.cat  o trucant al 977 010 228 de 11:00 a 14:00 hores.

Aforament limitat.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Cicle d'activitats sobre memòria històrica 'Vilafortuny (1930-1940)'

Fins al 12 de desembre

Vilafortuny (Cambrils)

Butlletí Memòria Democràtic​a
L'Ajuntament de Cambrils organitza a Vilafortuny, fins al 4 de desembre, el cicle d'activitats sobre memòria històrica Vilafortuny (1930-1940). El Museu Molí de les Tres Eres acull, fins al 23 d'octubre, l'exposició Preludi de l'última batalla, produïda per l'associació No jubilem la memòria.
Diumenge 6 de novembre, l'Ajuntament proposa la ruta històrica comentada per Vilafortuny, en bicicleta i cotxe.

Per últim, diumenge 4 de desembre s'inaugurarà, a la placeta de la Concepció, la senyalització dels espais de la guerra civil a Cambrils.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Manifestació a Lleida 4 Anys desprès, Carlos, no oblidem!


11 de novembre de 2011  · 19:00 h.
Lloc:  La Paeria - Ajuntament de Lleida

Lleida Antifeixista
El proper 11 de Novembre de 2011 farà 4 anys que un feixista va assassinar al nostre company Carlos Javier Palomino al metre de Legazpi (Madrid), però nosaltres ni oblidem, ni perdonem, son moltes les morts de companys/es que hem tingut que plorar.

Per tots i totes aquells que han mort a mans del Feixisme, Lleida Antifeixista us convoca a una concentració el proper 11 de Novembre de 2011 a les 19:00h a La Paeria – Ajuntament de Lleida en record als que van morir defensant la dignitat humana. NO US OBLIDEM, NO ELS PERDONEM!

dijous, 27 d’octubre del 2011

En el 75è aniversari de la seva arribada. Homenatge a les Brigades Internacionals


Fundació Cipriano García - CCOO de Catalunya
En commemoració del 75è aniversari de l'arribada i del 73è aniversari del seu comiat a Barcelona de les Brigades Internacionals, l'Associació d'Amics de les Brigades Internacionals de Catalunya (ADABIC), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, Disctricte Horta-Guinardó, organitza un acte d'homenatge a les Brigades Internacionals.

L'acte tindrà lloc a Barcelona el dia 29 d'octubre a les 11 del matí a la boca nord del túnel de la Rovira / rambla del Carmel, on es realitzarà l'ofrena floral al monument de les Brigades Internacionals i una lectura de poemes.

L'homenatge coincideix amb el Congrés Internacional de l'Antifeixisme Combatent, que se celebrarà a Barcelona els dies 27, 28 i 29 d'octubre a la seu de CCOO de Catalunya, amb la col·laboració de la Fundació Cipriano García - CCOO de Catalunya.

Ver mapa

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Exposició 'Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió'

Fins al 30 de novembre
Museu de L'Hospitalet
Casa Espanya. Espai d’Història
Joan Pallarès, 38
L’Hospitalet

L’exposició Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió gira entorn del model de control i repressió de l’empresa SEAT sobre la població obrera, així com el nou sindicalisme nascut a la fàbrica, que esdevingué un model de lluita antifranquista per a la classe treballadora. Aquesta mostra produïda pel Memorial Democràtic ha estat comissariada pel professor d’Història Contemporània de la UAB Josep Puigsech i inclou fotografies, objectes i plànols arquitectònics.
Dijous, 27 d’octubre, a les 18 h, a Can Riera-Espai de memòria de l’Hospitalet, es projectaran els documentals Seat 600, símbol d’una època, de Paco Ruiz, i El retrovisor. 50 anys de l’aniversari del 600, de Montse Armengou i Mireia Pigrau.

Dijous, 3 de novembre, a les 19 h, a L’Harmonia-Espai d’art, es farà la taula rodona L’Hospitalet i SEAT. Una història compartida.

A més, l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT ofereix visites guiades a l’exposició  6 de novembre i 27 de novembre, a les 12 h.

Programa del Congrès de les Brigades Internacionals el 27, 28, 29 d'octubre 2011 a Barcelona

           Open publication - Free publishing - More news

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Projecció del documental ‘Carrero Blanco: el sumari secret’

Butlletí Memòria Democràtica
Dijous, 20 d’octubre, a les 18 h
Can Riera. Espai de Memòria de L’Hospitalet
Riera de l’Escorxador, 17
L'Hospitalet de Llobregat

Aquest document judicial de Santiago Torres i Lluís Montserrat, produït per Televisió de Catalunya, aprofundeix en el paper de la policia, incapaç de protegir Carrero Blanco i de detectar la presència de comandos d'ETA a Madrid durant tot un any. El reportatge dóna també una visió del context històric en què el 1973 es va cometre l'atemptat contra el president del Govern espanyol, amb el testimoni de persones que van viure de primera mà aquell fet que va sacsejar profundament les arrels de la dictadura franquista.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Presentació del documental ‘Silencis’


Butlletí Memòria Democràtica

Dimarts, 18 d’octubre, a les 19 h
Museu d’Història de Catalunya
Pl. Pau Vila, s/n
Barcelona

Espanya, febrer de 1939. La guerra civil s´acaba i 500.000 persones creuen la frontera i s’exilien a França. El documental Silencis, de Sílvia Castro, neix de les memòries del pare de la directora, Joaquín Castro Hernández, soldat anarquista de l´exercit republicà, i alterna testimonis de persones que van viure aquest període, entrevistes a experts i imatges d´arxiu.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Catalunya recuerda los 71 años del fusilamiento de su ex presidente Companys

Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera

BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS)

Catalunya recordarà aquest cap de setmana els 71 anys de l'afusellament del president de la Generalitat republicana Lluís Companys.

Durant el cap de setmana es faran diversos actes que recordaran la efeméride: aquest dissabte per la matinada hauran marxes de torxes i a primera hora del matí, les autoritats faran la tradicional ofrena floral as castell de Montjuïc.

També aquest dissabte s'hissarà una bandera catalana, com va fer Companys en 1936 quan es va retornar el castell de Montjuïc a la capital catalana, i la 'senyera' va ser retirada pel franquisme, i ara onejarà de forma permanent.

Va anar sobre les 6.30 hores del 15 d'octubre de 1940 quan Companys va ser afusellat en la Fossa de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, donant compliment a la pena de mort que havia imposat un consell de guerra sumarísimo per "rebel·lió militar".

Les últimes paraules que va pronunciar Companys van ser 'Per Catalunya', i ell mateix va assegurar per escrit que deixava aquest món sense rancor. En el moment del seu afusellament, Companys tenia 58 anys, i va rebutjar dur una bena en els ulls en el moment de la seva execució.

El president de la Generalitat republicana va ser detingut per la Gestapo el 13 d'agost de 1940 a França, on es trobava.

Va ser extraditat poc després, i el dia abans de la seva mort va ser condemnat per un tribunal militar.
La efeméride es produïx després que aquesta mateixa setmana l'associació Memòria i Història de Manresa hagi difós la publicació de cinc cartes inèdites que Companys va escriure des de la presó després dels 'Fets d'Octubre' de 1934.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Homenatge als Republicans Immolats

C O N V O C A T Ò R I A

Us convidem a l’homenatge que tradicionalment venim celebrant cada any a la memòria dels 1717 homes i dones, que se’ls arrabassà la vida per defensar la legalitat constitucional de la República, que foren condemnats a la pena de mort per ordre d’uns tribunals militars il•legals i afusellats en el Camp de la Bota, sense el dret universal a poder-se defensar dels fets pels que foren jutjats, i que després de més de trenta – cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco, autor de tots aquells crims contra la humanitat, amb la col•laboració directa i venjativa de l’Església catòlica; la actual democràcia els hi continua negant la rehabilitació jurídica amb l’aprovació de la covarda Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007, per les Corts Generals espanyoles a proposta del Govern espanyol.

Sentim INDIGNACIÓ per la manifesta manca de coratge polític i de voluntat en no voler tancar unes ferides que encara estan obertes, malgrat tenir una suposada democràcia, i que cada dia que passa són més profundes.

Se celebrarà el proper diumenge dia 16 d’octubre a les 12 hores del matí, en el FOSSAR DE LA PEDRERA del Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

La Junta Directiva
Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Comptem amb la vostra presència i agrairem porteu moltes flors, per demostrar als governants estatals que no estem conformes amb la seva indignant conducta, envers els nostres familiars i amics que estan enterrats anònimament en diferents fossars de la geografia de tot l’Estat espanyol i català

Doneu a conèixer aquesta convocatòria entre les vostres amistats.

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès 2006 - Premi Comissió de la Dignitat 2006

Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Catalunya

L'alcalde de Castelldefels manté l'homenatge a Lluís Companys

Monument a Castelldefells a Lluis Companys

Traducció Estació Collserola
CASTELLDEFELS (BARCELONA), 11 /10/11 (EUROPA PRESS)
L'alcalde de Castelldefels, Manuel Reyes (PP), presidirà aquest dissabte 15 d'octubre l'ofrena floral a Lluís Companys amb motiu del 71 aniversari del seu afusellament a les mans de la dictadura franquista, en un acte que els populars mantenen a pesar de no haver participat en ell en els últims anys.

Segons han informat fonts municipals, l'homenatge a Lluís Companys tindrà lloc, com és tradicional, davant l'escultura en record a la figura del president de la Generalitat situada entre l'avinguda de Lluís Companys i el carrer del Doctor Trueta.

Manuel Reyes presidirà l'ofrena floral, a la qual estan convocats els portaveus dels diferents grups municipals, i pronunciarà un parlament després del qual s'interpretarà l'himne de Catalunya.