diumenge, 31 d’octubre del 2010

"La Benedicció del franquisme" xerrada el 2 de novembre a Barcelona



La Plataforma contra la impunitat organitza una xerrada sota el títol “La Benedicció del franquisme” que se celebrarà dimarts 2 de novembre de 2010, a les 19 h., a la Casa Elizalde (c/ València 302).

L’Església catòlica espanyola va beneir la guerra civil com una Croada contra la República. Així ho van expressar la Pastoral de Pla i Deniel de 1936 i la “Carta colectiva del Episcopado español” de juliol de 1937. Va ser auxiliar i còmplice eficaç del cop militar i va recolzar la dictadura, legitimant a Franco com a Caudillo d’Espanya per la gràcia de Déu. D’aquesta manera va imposar una visió integrista del catolicisme: el nacionalcatolicisme, que rebutjava rotundament, com a dogma de fe, la llibertat religiosa i l’Estat laic. La seva manifestació mes visible va ser l’hegemonia que va mantenir l’Església Catòlica en tots els aspectes de la vida pública, fins i tot la privada, i els enormes privilegis dels que gaudia.

Actualment segueix vigent el Concordat amb la Santa Seu de 1979, on l’Estat Espanyol manté quatre acords: Afers Jurídics, Ensenyament i Assumptes Culturals, Assumptes Econòmics i sobre l’assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos, tots signats el 3 de gener de 1979. Això demostra la permanència de privilegis heretats d’altres temps ja caducs, en què la llibertat de culte o pensament estaven perseguits.

Per aquest motiu la Plataforma Contra la Impunitat reivindica un Estat laic que tracti a tots els ciutadans per igual i garanteixi la no interferència de la religió en els assumptes d’estat, i ho farem també des de la concentració del proper 4 de novembre a Plaça St Jaume a les 19 h. en defensa del necessari Estat laic (http://www.jonotespero.cat/ )

Hi intervenen:

Gabriel García i Voltà, doctor en Història i escriptor.

Carme Tolosana i Cidón, pedagoga i professora de la UAB.

Pere Fortuny, president de l’ Associació pro Memòria als Immolats per la libertat de Catalunya.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Jornades de treball “El camp de la Bota: història, art i memòria” 3 i 4 de novembre


3 i 4 de novembre de 2010 al Centre Cultural Font de la Mina, al carrer Ponent 1-5 de Sant Adrià de Besòs.

El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952.

Alhora que espai de repressió també era un important nucli barraquista, dividit en dos barris o sectors: el de Pequín, que s’estenia al voltant del castell de les Quatre Torres o caserna militar, al costat de Barcelona, i el del Parapet al costat adrianenc, just al indret on s’executaven les víctimes del règim.

Així doncs, trobem al Camp de la Bota dues tipologies ben diferenciades de grups socials exclosos per la dictadura: els presos condemnats a mort i els barraquistes. Dues categories de persones expressament abocades a la violència directa estatal i a la violència estructural, sotmesos a la mort i a la repressió els uns, i a l’explotació i la marginació els altres. Dos col·lectius desocialitzats, que constituïen un conjunt de ciutadans i ciutadanes de 2ª categoria a l’Espanya de Franco.

Aquesta doble condició de violència (directa i estructural) exercida pel règim al Camp de la Bota, i legitimada per la violència cultural, que emprava de forma tendenciosa llengua i religió, converteix aquest lloc en un dels més importants espais de memòria que des de Catalunya podem retornar a la ciutadania com un indret des del qual la memòria pugui treballar, bloquejant l’efecte de l’oblit i retent homenatge a les seves víctimes.

Cal convertir aquest indret en un exemple de Memòria Democràtica, anorreant qualsevol vestigi de violència que hi pugui quedar encara ara.

Però el repte no deixa de ser notable: al costat barceloní del Camp de la Bota, on fins a principis dels anys setanta s’alçaven els murs militars del castell, ara hi tenim el Fòrum de les Cultures, i al costat adrianenc, on hi havia el Parapet ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.

Els dos ajuntaments han senyalitzat llurs extrems del Camp de la Bota, i mantenen amb comptades marques (una cartellera explicativa on era el Parapet, i un monument a la plaça del Fòrum) certs puntals de dignificació, ubicats a espais on ara es transita quotidianament. Però amb això no n’hi ha prou perquè el Camp de la Bota esdevingui un autèntic Espai de Memòria, un indret on la memòria pugui assolir materialitat i es transformi en un vehicle al servei del treball subjectiu i de l’acció col·lectiva, un lloc doncs, material i simbòlic, on la memòria pugui cristal·litzar en un seguit d’eines contra l’oblit al servei de tothom.

Encara resta molta feina per fer, i és per això que proposem aquestes Jornades de treball, el títol de les quals és “El Camp de la Bota: història, art i memòria”. Està previst que es celebrin els dies 3 i 4 de novembre d’enguany, al Centre Cultural Font de la Mina de Sant Adrià de Besòs, dins el mateix barri que va reallotjar la majoria dels barraquistes del Camp de la Bota entre els anys setanta i noranta del segle passat.

METODOLOGIA PROPOSADA: OBJECTIUS

La dictadura franquista va produir (utilitzant la terminologia de Johan Galtung) una formació social patriarcal, i per tant profundament violenta: barrejava violència directa, que intimidava i reprimia, amb violència estructural, que la institucionalitzava, i amb violència cultural, que combinava llengua i religió per legitimar la violència directa i l’estructural, interioritzant aquesta relació especialment en el cas de les víctimes, i aconseguint que l’estructura vertical i jeràrquica del règim durés i es mantingués durant molt de temps (quaranta anys, pel cap baix).

A banda dels diversos tipus de violència exercits per la dictadura, avui en dia, ben immersos en la normalitat democràtica, encara podem trobar exemples ben evidents de violència estructural i cultural, com ara el fet de negar el lliure accés de tota la ciutadania a la cultura en general, i als espais de memòria en particular, en igualtat de condicions.

Barrar el pas d’una persona amb discapacitat perquè pugui gaudir d’un equipament o recurs cultural és un cas molt clar de violència estructural, sigui perquè el visitant es trobi davant de barreres arquitectòniques, de comunicació o fins i tot econòmiques, depenent del tipus de recurs en qüestió. La Llei d’accessibilitat* protegeix la ciutadania contra aquests excessos, però malauradament encara no s’aplica amb prou contundència, ni amb prou rigor.

I com li afecta a aquest cas la violència cultural? Doncs fent opaca la realitat, de manera que no veiem fàcilment l’acte violent (que suposa no permetre el lliure accés a la cultura de qualsevol persona, amb discapacitat o sense) o almenys, no ho veiem com un acte violent.

Davant d’aquests darrers exemples de violència en la nostra societat actual, una gestió responsable de la Memòria Democràtica ha de poder garantir, de forma clara i decidida, dues respostes de caràcter marcadament cívic:

1. Contribuir a establir una estructura social horitzontal des de petits per a tots els ciutadans i ciutadanes, com a escenari de participació, solidaritat i cooperació.

2. Promoure una cultura menys excloient i més inclusiva, que pugui veure el Jo en l’Altre i l’Altre en el Jo.

A Sant Adrià de Besòs ja hem començat a treballar en aquest tipus de solucions, i prova d’això és tant el caràcter adaptat del Refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) des de la seva obertura el gener de 2008, com la propera adaptació del Museu de la història de la immigració de Catalunya (MhiC).

També hem fet arribar una proposta al Memorial Democràtic, des de Sant Adrià, proposant la creació d’una comissió interna d’adaptació d’espais culturals, perquè tots els Espais de memòria disposin d’un equip de professionals al seu abast, que els podran assessorar en la tasca d’adaptar llurs recursos i equipaments culturals, per tal d’assegurar l’accés del màxim nombre de visitants en igualtat de condicions.

El següent repte és, tal i com s’indica a la introducció, convertir el Camp de la Bota en un autèntic Espai de Memòria. Aquestes Jornades han de servir per raonar en comú, per reflexionar, per re-pensar entre un grup d’especialistes, de testimonis i de col·lectius que treballen tant en el món de les arts com en la recuperació de la memòria històrica, abordant també des de llurs disciplines diverses iniciatives de caire social.

Aquesta trobada pot produir punts d’acord, pot marcar fulls de ruta de bones pràctiques, pot començar a definir el que NO s’ha de fer més per tal d’acostarnos a una societat més justa, a un Camp de la Bota convertit en un veritable Espai de Memòria.

METODOLOGIA PROPOSADA: ESTRUCTURA

Les Jornades de treball s’estructuren en dos blocs temàtics, un per dia. Són els següents:

PRIMER DIA (3 de Novembre): HISTÒRIA

• TEMA: Història del Camp de la Bota (1885-1989). De l’acadèmia d’artilleria als afusellaments, les barraques i la por.

o SUBTEMES:

- Situació espaial i utilitzacions al llarg del temps del Camp de la Bota per part de civils i militars.

- Violència directa, estructural i cultural del règim franquista: consells de guerra, afusellaments. immigració i barraquisme entre 1939 i 1952.

SEGON DIA (4 de Novembre): ART I MEMÒRIA

• TEMA: El Camp de la Bota avui. Un Espai de Memòria que avança des de l’oblit cap a la socialització.

o SUBTEMES:

- De quina manera l’art pot convertir-se en una eina útil en la pedagogia de la memòria?

- Violència estructural i cultural avui en dia: l’accés universal a la cultura en igualtat de condicions.

- Quina mena d’Espai de Memòria ha d’arribar a ser el Camp de la Bota?

JORNADES DEL CAMP DE LA BOTA: PROGRAMA

3 / 11/ 2010 EL CAMP DE LA BOTA: HISTÒRIA

• 10.00 – 10.30 / Inauguració

Jesús Mª Canga, alcalde de Sant Adrià de Besòs

Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic

Ruth Soto, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs

• 10.30 – 11.15 / Història del Camp de la Bota (1885-1989)

Manel Risques, professor titular d’Història Contemporània a la UB

• 11.15 – 11.45 / Pausa Cafè

• 11.45 – 12.30 / Els Consells de Guerra sota el franquisme

Carlos Jiménez Villarejo, ex fiscal en cap de l’Audiència de Barcelona i ex fiscal en cap de la Fiscalía especial anticorrupció

• 12.30 – 14.00 / Taula rodona:

Del Camp de la Bota al Fossar de la Pedrera: mort, repressió i dol

Pere Fortuny, president de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Fernando Hernández (per confirmar), historiador

Moderador: Ricard Conesa, historiador

• 16.00 – 16.45 / Immigració i barraquisme al Camp de la Bota

Imma Boj, directora del MhiC (Museu d’història de la immigració de Catalunya) de Sant Adrià de Besòs

• 16.45 – 17.30 / Lluita veïnal i pedagogia social al Camp de la Bota

Montse Pujol, mestra i pedagoga a l’antic Patronato de Suburbios

Josep Mª Monferrer, mestre, pedagog i veí de la Mina

• 17.30 – 18.00 / Pausa Cafè

• 18.00 – 20.00 / Taula rodona: Viure al Camp de la Bota

Judit Pujadó, historiadora i escriptora

Adela Villena, antiga barraquista al Camp de la Bota

Maria Antonia Reyes, antiga barraquista al Camp de la Bota

Rafael Perona, director del Centre Cultural Gitano de la Mina

Moderador: Jordi Vilalta, coordinador del Refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) de Sant Adrià de Besòs

4 / 11/ 2010 EL CAMP DE LA BOTA: ART I MEMÒRIA

• 9.30 – 11.30 / Taula rodona: L’art com a eina pedagògica de memòria

Alex Carrascosa, escultor i especialista en Pedagogia de la Pau al Gernika Gogoratuz (Centre d’Investigació de la Pau de Gernika)

Ana Marín Gálvez, escultora i especialista en escultura tàctil

Josep Cerdà, escultor i catedràtic d’Escultura a la UB

José Luis Montero, artista i músic, cofundador de l’associació Proamina

Mª Angels Rossell, presidenta de l’Associació Adrianes

Moderadora: Mila Lozano, pintora i gestora cultural

• 11.30 – 12.00 / Pausa Cafè

• 12.00 – 14.00 / Taula rodona: Museografia inclusiva als Espais de Memòria

Iratxe Momoitio, directora del Museu de la Pau de Gernika

Jordi Font, director del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera

Xavier Ros, director del Museu del Traginer-Col·lecció Antoni Ros d’Igualada

Jordi Guixé, historiador i responsable de Projectes i Espais de Memòria al Memorial Democràtic

Jordi Vilalta, coordinador del Refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) de Sant Adrià de Besòs

Moderador: Enric Botí, president del Consell Territorial de l’ONCE a Catalunya

• 16.00 – 17.00 / L’audiovisual com a compromís

Coni Docolomansky i Laura Arau, realitzadores d’audiovisuals (Inclou el passi d’un documental)

• 17.00 – 17.30 / Pausa Cafè

• 17.30 – 19.30 / Teatre de l’oprimit: El Camp de la Bota

Aida de Prada i Manuela Fernández, directores del taller l’Aranya Creació (Inclou una sessió de teatre de l’oprimit en directe)

• 19.30 – 20.00 / Cloenda

Mª Jesús Bono, directora general de la Memòria Democràtica, Generalitat de Catalunya

Jordi Guixé, historiador i responsable de Projectes i Espais de Memòria (Memorial Democràtic)

Ruth Soto, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs

LOCALITZACIÓ DE LES JORNADES (I DELS ESPAIS DE MEMÒRIA DE SANT ADRIÀ DE BESÒS)

LOCALITZACIÓ: Les Jornades es faran a l’Auditori del Centre Cultural Font de la Mina, que comparteix edifici amb la Biblioteca del mateix nom, al carrer Ponent 1-5 de Sant Adrià de Besòs, els dies 3 i 4 de novembre de 2010. Per anar-hi des de BCN en transport públic: Tram línia T5 (direcció Gorg, sortida Glòries i parada Parc del Besòs).
PROCÉS D'INSCRIPCIÓ: Les Jornades són gratuïtes, però les places són limitades. Cal, doncs, que les persones que hi vulguin assistir s'inscriguin, abans del 31 d'octubre, enviant un correu electrònic a campdelabota@gmail.com  on hi consti el seu nom, edat, lloc de procedència i professió.
COORDINACIÓ: El Coordinador de les Jornades és en Jordi Vilalta. Per qualsevol dubte, truqueu al 609033867 o bé adreceu-vos a jvilalta.pmi@gmail.com
ORGANITZACIÓ: Memorial Democràtic i Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Catorzena concentració per la Veritat, Justícia i la Reparació. Dissabte 30 d'octubre del 2010 a Barcelona


Com cada octubre des de 1940 el cas del president Companys posa sobre la taula la impunitat de la dictadura franquista.

Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen, inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.

Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.

El nostre company Pere Fortuny va rebre recentment una carta de la Fiscalia de l’estat tan desconcertant, com irrisòria, si no fos el fons d’aquesta l’assassinat del seu pare pels franquistes, en Josep Fortuny i Torrens, últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, un altre representant i servidor del poble. La Fiscal de la Unidad de Apoyo, Helena Mª Prieto González, escriu el següent: “Al ser nulas e inexistentes tales sentencias no procede la interposición de recurso de revisión alguno”. Així que primer són nul·les, la qual cosa no consta en cap punt de la llei 52/2007 per molt que ens vulguin enganyar amb la seva propaganda sense escrúpols. I després són inexistents, entrant en contradicció amb si mateixa, amb la gramàtica espanyola i utilitzant un terme buit de contingut jurídic. És molt greu que aquesta senyora digui això perquè les sentències existeixen, estan als arxius militars, tenim còpies a casa compulsades i tenim la prova del seu compliment perquè els nostres familiars van ser assassinats, afusellats per una llei franquista al servei de la repressió, l’opressió i l’extermini, que continua vigent per què ningú l’ha jutjat, ni condemnat. I existeixen perquè el concepte il·legítim, que es fa servir a la Llei de la Memòria, és una adjectiu qualificatiu de caire moral, però no un terme jurídic sinònim d’anul·lació. Això és el que rebem de l’Estat, mentides i humiliació.

Il·legítima era la conducta de l’home que maltractava la seva dona durant el franquisme, avui és il·legal i punible. El concepte de sentències il·legítimes és propi dels que van consagrar la transició i van estar d’acord amb una llei de impunitat com és la d’Amnistia del 77, rebutjada pels organismes oficials i oficiosos de drets humans. Avui aquestes sentències, si és veritat que vivim en un estat de dret, haurien de considerar-se il·legals i hauríen de ser anul·lades per llei.

I per acabar només una pregunta: Què farien aquests nous representants del poble, que de ben segur aniran a fer l’ofrena floral a la tomba d’en Companys, que faran els seus discursos i cantaran els segadors amb la ma al pit, encara que alguns pensen que ja es fan massa actes aquest octubre. Què farien si de sobte sortissin de la terra del fossar de la Pedrera tots els homes i dones allà enterrats, si sortís d’aquesta terra en Lluís Companys i els digués que no volen flors, ni paraules, que volen justícia?

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Presentació del llibre 'Al servicio de la Justicia y la República. Mariano Gómez 1883-1951. Presidente del Tribunal Supremo'

L'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre

'Al servicio de la Justicia y la República. Mariano Gómez 1883-1951. Presidente del Tribunal Supremo',

de Pedro-Pablo Miralles Sangro

Presenta l‘acte:

Sr. Luis A. Sales. Secretari de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Ponents:

Sr. Mariano Gómez Alfaro.

Fill de Mariano Gómez González

Sr. Josep Cruanyes i Tor.

President de la Comisió de la Dignitat

Sr. Pedro-Pablo Miralles Sangro.

Autor del llibre

Sr. José Maria Mena Álvarez.

President de l'ACJD

L'acte se celebrarà el dimecres 27 d’octubre de 2010, a les 19.30 hores

a l’Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, 8a planta.

Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona
Mallorca 283
08037 Barcelona Es prega resposta
Tel: 93 496 18 80 ext. 3245
lgimo@icab.cat

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Homenatge a les Brigades Internacionals del 23/10/10 en la BTV

Recreació del recorregut de Companys des de la cel·la al pelotón d'afusellament



lavanguardia . 20 de octubre de 2010

Traduciò Estaciò Collserola
Recreació del recorregut que va fer el *President de Catalunya Lluís Companys des de la seva cel·la en el Castell de *Montjuïc fins a la fossa de Santa Eulàlia, on va ser afusellat avui fa 70 anys pel règim franquista. Sílvia Colomé / Ivan Comas

dijous, 21 d’octubre del 2010

Presentació del llibre "Traumas (Niños de la guerra y del exilio)" el 23 d'octubre a Cornellà de Llobregat



Traducció Estació Collserola

Sintesis del llibre:
En un volum de 496 pàgines i 219 fotos es narra les històries de vida de 38 nens de l'exili exterior i interior.

El present llibre “TRAUMAS (niños de la guerra y del l'exilio)” té com finalitat el reconeixement i homenatge dedicat a tots els nens que van patir els horrors de la guerra civil per la revolta feixista de juliol de 1936 contra la legalitat de la II República Espanyola i molt especialment a la gran majoria d'ells que es van veure obligats, al costat dels seus familiars, a traspassar a peu la frontera amb França a principi de 1939 davant la caiguda de Barcelona per les tropes feixista on van ser internats i separats dels seus pares per les autoritats franceses en camps de concentració on s'estima que uns 8000 van morir de fam, de fred i de disentería. Els quals van quedar en territori francès van patir així mateix les conseqüències de la invasió nazi de la II Guerra mundial. Molts altres van ser evacuats i es troben disseminats per diferents països del continent europeu o americà: França, Bèlgica, URSS, Anglaterra, Mèxic, Argentina, Colòmbia, Nord d'Àfrica i molts altres països. Avui dia els quals sobreviuen tenen edats entre 75 a 82 anys.

Dades aproximades facilitats per l'Ajuntament de Toulouse amb motiu d'un homenatge als exilis (espanyol, jueu. etc), on s'indica que els nens espanyols passats a França en 1939 van ser 68.000 i el total d'adults van ser 686.000 que comprenien 163.000 civils, 180.000 milicians i 343.000 refugiats de Catalunya.

Entre els civils es van trobar 63.500 dones. 9.000 persones majors, 11.500 milicians invàlids i 11.000 sense poder classificar.

Altre text oficial que emana de la Comissió d'Assumptes Estrangers amb data del 9 de febrer no explica si aquest nombre de refugiats correspon UNICAMENT al pas de frontera de gener-febrer de 1939 per la frontera catalana, doncs no cal oblidar que en realitat es van realitzar quatre retirades. La del nord després de la pèrdua de les Vascongadas, Santander i Astúries d'on van sortir mes de 100.000 persones, encara que bé és veritat, no totes van quedar a França en 1937. Més tard es va produir la sortida d'Aragó en 1938. Catalunya en 1939 (la mes important), i poc mes tarda (març-abril 1939) la sortida d'Alacant cap a Àfrica del Nord amb 15.000 persones.

Un document de Mèxic cita la xifra de més de 550.000 persones (nens inclossos) que van arribar a França en aquell mes terrible de Febrer de 1939.

Els quals van quedar atrapats en l'interior d'Espanya tampoc van tenir una infància feliç doncs van sofrir igualment el trauma de la guerra, la misèria i la fam de la postguerra, l'estigma de ser fills de roges, els orfelinatos, l'orfandat dels seus pares afusellats o desapareguts en fosses comunes o exterminats en les càmera de gas en els camps d'exterminis nazis. Molts d'ells van quedar traumatitzats per vida al ser testimonis de la barbàrie de la repressió feixista per les humiliacions de l'Església Catòlica i la dictadura infringides a les seves mares: rapat de cap, presa d'oli de ricino, violacions i passeig nues, principalment en els pobles d'Andalusia i Extremadura, com mitjà de càstig i de sembrar el més espantós terror entre la població civil.

Donat el temps transcorregut no ha estat fàcil la localització d'aquests “nens” en la qual han col·laborada moltes persones, principalment de l'exili, però si podem manifestar que el projecte ha tingut una gran acollida pels protagonistes que figuren en el llibre doncs tots manifesten el profund oblit que han estat objecte pels diferents governs democràtics. La lectura dels testimoniatges reflecteixen que encara que alguns so en l'actualitat personalitats rellevants de l'art, la cultura, els mitjans de comunicació etc. els traumes patits els perseguiran fins a la fi dels seus dies per l'horror dels seus records causats a tan tendra edat. Mai els nens són els quals provoquen els conflictes dels majors. Altre aspecte a destacar dels seus testimoniatges és el record i enyorança de la seva pàtria i la conservació dels valors que representava la II República Espanyola.

El llibre aquesta prologat per Miquel Caminal Director del Memorial Democrátic de Catalunya i la introducció per Anna Miñarro de la Fundació Congrés Català de Salut Mental. La presentació tindrà lloc el dissabte dia 23 d'octubre de 2010 en el Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat (Barcelona) a les 19 hores. L'acte de la presentació del llibre TRAUMAS correrà a càrrec de l'historiador Jordi Guixé del Memorial Democrátic i serà conduït per Josefina Piquet, nena de l'exili, ex – component de Dones del 36 i sòcia de la nostra associació. Contarà també amb l'actuació del cantautor Paco Ibañez

Francisco Ruiz Acevedo
President de la AMHDBLL
Tno: 0034-933754505

TRAUMAS (Niños de la guerra y del exilio)

SUMARI

PRESENTACIÓ.
Francisco Ruiz Acevedo – President de la AMHDBLL

PRÒLEG.
Miquel  Caminal – Director Memorial Democratic de Catalunya.

INTRODUCCIÓ
Anna Miñarro. Psicóloga Clinica-Psicoanalista. Co-directora de la Investigació

TRAUMA PSIQUIC I TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL. (fccsm.net)

1-LAS INCLUSAS.
Saülo Mercader. Nen internat en una inclusa. Pintor, Doctor en arts plàstiques i diplomat per la Columbia University in New-York.

2-GERNIKA.
Luis Iriondo Aurtenetxea. Nen de la guerra a Espanya. Testimoni del bombardeig de Gernika.

3-MIGUEL BARRIENDOS BARRIENDOS.
Nen evacuat a Mèxic.

4-YO SIEMPRE ESTOY CON EL MIEDO DE LAS BOMBAS.
Encarna Cuberos. Nena evacuada a Anglaterra.

5-MI INFANCIA, GUERRA Y EXILIO.
Montserrat Mira. Pintora, escriptora, traductora i comentarista bibliogràfica. Nena evacuada a Argentina.

6-ARRANCADOS DE NUESTRA TIERRA.
Laura Galarraga Lataste. Nena exili francès, sòcia de la AMHDBLL. Représentante en Gironde (France) l’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France-FFI. Chevalier de la Légión d’Honneur.

7-NIÑO DE LA GUERRA.
Emilio Valles Peransí. Arquitecte. Vice-President de Amicale du Camps de Gurs

8-AMADEO GRACIA BAMALA
Nen  del exíli frances. Al regressar a Espanya va ser internat en un asil fins als 18 anys .

9-PEDRO ARCAS MAS
Nen evacuat a la URSS.

10-RECUERDOS DE MI INFANCIA Y JUVENTUD.
Conchita del Bosque Díaz. Nena del exili francès. Presidenta del Club de llengua i Cultura Espanyola en Ramonville (Françe).

11-VIEJOS ANTES DE TIEMPO
Germinal Luis Fernández. Nen evacuat a EE.UU.

12-TESTIMONIO GUERRA Y EXILIO
Miguel Martínez López. Nen evacuat a Argelia

13-ANTONIO MONTILLA CORDÓN
Nen de la guerra a Espanya. Testimoni d'assassinats i mutilacions. Soci de la AMHDBLL.

14-PEPITA LEÓN GONZÁLEZ
Nena del exili frances. Presidenta Departamental Amicale Anciens Guérillero Espagnols en France-FFI, Vice-Presidenta nacional, Vice-Presidenta de la Amical del Camp de Vernet d’Ariège.

15-FERNANDO CERDA GAITAN.
Nen de la guerra a Espanya. La seva família assassinada per Franco. Torturat per la Brigada Política Social a Barcelona.

16-CRÓNICA DE UNA HIJA DE FUSILADO ACOGIDA POR EL PATRONATO NACIONAL DE SAN PABLO.
Aïda Lorenzo Rosa. Presidenta i fundadora de la “Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme”, Creu de Sant Jordi 2006.

17-LOS REBOTES DE LA MEMORIA.
Luis Lera Andreú. Nen del exili francès. Artista, escultor.

18- LA NIÑA VENCIDA.
Josefina Piquet Ibañez. Nena exiliada a França i ex integrant de la Associació “Les Dones del 36”. Socia de la AMHDBLL

19- DANIELLE TRIAY ROYO.
Nena evacuada a Venezuela.

20.-MARGARITA PASIONARIA HASTA SIEMPRE.
Annie González de Haro. Filla de republicans de l'exili francès. Professora de matemàtiques.

21. NOS ROBARON UNA VIDA.
Salvador Valverde Calvo. Nen evacuat a Argentina. Periodista, autor de contes, guionista en Ràdio i TV, comediógrafo i autor de 45 pel·lícules Argentines.

22. A LA MEMORIA DE MI PADRE.
Rafael González Polonio. Nen de la guerra a Espanya. El seu pare assassinat en la càmera de gas de  Gusen. Soci de la AMHDBLL

23. HUERFANOS DEL FASCISMO.
Antonio González Merino, Nen de la guerra a Espanya. El seu pare assassinat en la càmera de gas de Gusen. Soci de la AMHDBLL

24. LOS TRAUMAS DE UNA FAMILIA CANTABRA
Amadeo Calzada Fernández. Presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria del Exilio de los Republicanos Españoles en Francia (A.R.M.E.R.E.F.)

25. NOSOTROS, LOS DEL EXILIO
Enrique Lister López. de Poitiers Diplomat en Història de la Universitat Lomonósov de Moscou. Doctor en Lletres i Director del Centre d'Estudis Eslaus de la Universitat (França).

26. INTRODUCCIÓN AL TEMA DE LA DEPORTACIÓN DEREPUBLICANOS ESPAÑOLES DESDE FRANCIA DURANTE LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL.
José Castejón. Mestre i artista pintor

27. EL EXILIO Y LA REPRESIÓN DE LA POSTGUERRA DE UNA FAMILIA REPUBLICANA.
Pere Fortuny Velázquez. Nen de la guerra a Catalunya. El seu pare afusellat en el Camp de la Bota a Barcelona.

28. LA TRAGEDIA VIVIDA POR MIS HERMANOS Y YO MISMO
Ángel Fernández Vicente. Nen exiliat i condemnat a mort pel franquisme.

29. MEMORIA DE LA NIÑA PERDIDA
Juliana Berrocal Martín. Nena del exili francès

30. LOS HIJOS DEL CARTERO.
Ángel Villar Tejón. Nen del exili francès.

31. MARIA ROSA…UNA DE LOS 3840 NIÑOS EMBARCADOS EN EL BUQUE LA HABANA.
María Rosa León Caballero. Nena evacuada a Anglaterra

32. TRAUMA DE UNA NIÑA DE LA GUERRA NACIDA EN FRANCIA
Camélia Gómez-Cabanac. Filla de republicans espanyols.

33. CARMEN ¡¡LA DESTROZADA!!
Carmen Ramos. Nena del exili francès

34. DIECISÉIS AÑOS EN EL 36
Carlos y Enric Farreny del Bosque. Record testimonial d'Enric Farreny i Carbona, presentat pels seus fills

35. GUERRAS Y PAZ
Raúl Rodríguez Aragonés. Nascut a la Maternidat d'Elna

36. ME LLAMABAN LA NIÑA DE LA CÁRCEL
Francisca Cruz Puntero. Nena de la presó. La seva mare va morir en les presons franquistes i el seu oncle afusellat.

37. LA PEQUEÑA PILAR EN TIEMPO DE GUERRA.
Record testimonial de Mª José Barreiro López de Gamarra vers la seva mare Pilar López de Gamarra Reina, nena malagueña que va fer l'evacuació de Màlaga per la carretera de Almeria allotjada en les colònies escolars de Màlaga i València.

38. CUANDO EL SILENCIO HABLA DEL EXILIO
Mari Carmen Rejas Martín. Psicòloga i Filosofa Psicoterapetua, Doctorante en Filosofia en la Universidat de Reims, França.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Carta al monjo Hilari Raguer amb motiu de la seva exposició en el funeral per Companys



ASSOCIACIÓ PRO-MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA

 Berenguer III, 74
Tel. 93.593.15.41
08100 Mollet del Vallès (Barcelona)

18 d’octubre de 2010


Sr. Hilari Raguer
Monjo de l’Abadia de Montserrat
08199 – MONTSERRAT

Benvolgut senyor,

El passat dia 15, vaig tenir el goig de poder estar present en l’acte d’homenatge al President màrtir Lluís Companys, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el primer en 70 anys des de la seva criminal mort i a iniciativa d’una entitat civil o millor dit del poble català, no patrocinada per cap institució política catalana, es vergonyós i indignant aquesta indiferència dels actuals polítics, la seva conducta no és mereixedora de cap respecta, a més continuen negant-li la rehabilitació jurídica per part d’Espanya i els socialistes catalans ho accepten per obediència de partit, sincerament són uns irresponsables.

La coral, l’orquestra i el seu director van tindre una actuació magnifica, la presentació de l’acta a càrrec dels companys Josep Maria Terricabras i Pepa Arenós no podia ser millor i la seva intervenció com historiador va mostrar-nos els seus coneixements del personatge que homenejàvem, però voldria fer-li alguna observació sense ànim de voler-lo molestà, el resumen que ens va fer de tot el procés polític d’aquells anys, hi he trobat a faltar, les causes que motivaren que part del poble les reaccionés tan violentes en contra de l’església.

Vostè sap que durant molt segles el poble ha estat sotmès a la voluntat dels servidors o representants de l’església catòlica, dominant i oprimint a les classes més pobres i sempre han estat i continuen estant en la majoria dels casos amb als més poderosos, fins i tot va instigar la sublevació dels militars, recolzats pel gran capital, molt abans de que els incontrolats comencessin a assassinar a capellans i monges.

El criminal de guerra el general Franco, va tenir tot el recolzament de l’església catòlica, i aquesta va beneir els seus crims, si els seus representants no haguessin mostrat tan rancor i odi des de la instauració democràtica de la República, haguessin pogut evitar la guerra civil i els milers de morts a resultes de la repressió durant i després de la guerra civil, que van cometre els guanyadors de la guerra amb el consentiment de l’església catòlica.

Les jerarquies de l’església catòlica, mai van acceptar la ruptura que va representar la instauració de la República, la separació de l’estat amb el poders dels militars i de l’església, aquell fet mai el van pair, no podien admetre la pèrdua del poder i el domini que exercien sobre el poble, aquí va començà la campanya en contra de la República, fomentant els moviments anticlericals del poble .

La nostra associació representem als familiars dels 1717 republicans que foren condemnats a la pena de mort per aquells criminals tribunals militars i assassinats en el Camp de la Bota i enterrats en el Fossar de la Pedrera com animals, ja que se’ns va negar la recuperació del seu cos per ser enterrats com a persones, crims contra la humanitat que l’església catòlica hagués pogut evitar, si hagués estat més humana i caritativa envers a les persones que eren represaliades cruelment per venjances personals.

Vàrem convidar a l’Abad Cassià Just a visitar el Fossar de la Pedrera, lloc on estan enterrats els centenars de republicans assassinats per ordre del criminal de guerra el general Franco, amb la benedicció de la l’església catòlica, quan va veure l’estat en que es trobava aquella fossa, es va emocionar, ho recordaré tota la vida.

En canvi, l’actua’l Abat de Montserrat, l’hem convidat varies vegades i mai s’ha dignat a venir a honorar a tots aquells màrtirs, no creu que és injust?

Últimament ha estat convidat al cardenal – arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, i li hem demanat que en ocasió de la visita del Papa de Roma, és demanés públicament perdó per la intervenció que va tenir l’església amb la Guerra Civil espanyola, tenint en compte que un Papa va demanar perdó al Món per la intervenció que van tenir durant la segona Guerra Mundial, i no ha tingut l’atenció de contestar-nos.

No voldria que interpretés malament el nostre escrit, però ho hem fet per que creiem que tenim l’obligació moral de dur a la llum el nostre pensament, molt cordialment.

Per la Junta Directiva
Pere Fortuny i Velázquez
President

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès - Premi Comissió de la Dignitat 2006
Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Cataluny

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Discurs de Pere Fortuny al Fossar de la Pedrera el 10/10/2010



Avui és el 70 aniversari de l’assassinat del President Companys, dia molt trist per Catalunya, tenint en compte de que la seva situació jurídica i la de la resta republicans, que se’ls arrabassà la vida continuen estant marginats i oblidats, malgrat els anys transcorreguts i les pressions que estem fen les entitats memorialistes, degut a la incomprensió i la tossuderia de l’actual Govern, que no vol rectificar la vergonyant Llei M. H. de L’ANY 2007.

Ara només ens faltava el decret del Fiscal General de l’Estat del 5 d’abril passat, a resultes del recurs de revisió del judici del President Companys davant del Tribunal Suprem, presentat per la Generalitat a proposta del Parlament de Catalunya, resolent de que no procedia la interposició del recurs, per ser legalment improcedent per manca de objecte, tenint en compte de que les sentencies són inexistents i nul•les de ple dret, per haver estat expulsades de l’ordenament jurídic. Però té la incoherència de negar-se a emetre el certificat que acrediti la nul•litat de ple dret, que ell mateix dicta en la seva resolució.

Els Tribunals Militars i el Ministeri de Justícia no admeten aquesta resolució, diuen lògicament que només poden ser anul•lades per Llei o per un Tribunal, i ni la Llei i ni els Tribunals no ho han fet fins ara .

Aquesta resolució és una fal•làcia, i personalitats de la política catalana no solament ho han acceptat, si no que tenen el cinisme de defensar-ho.

Ha estat sorprenent el fet de que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem, de les denuncies per prevaricació d’origen feixista contra el jutge Garzón, per haver volgut investigar els crims del franquisme, què la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il•legal del President màrtir Lluís Companys.

Comencem a estar cansats, per la resistència negativa per part de determinats grups polítics, a tancar definitivament les ferides que encara estant obertes i que cada dia que passar són més profundes, malgrat ésser el deute que té pendent la societat democràtica de rehabilitar jurídicament a tots aquells patriotes que se’ls arrabassà la vida, per defensar la legalitat constitucional de la República.

Per acabar vull informar-vos de que el poble de Catalunya i amb la col•laboració de la Comissió de la Dignitat, entitat memorialista catalana, ha organitzat un acte d’homenatge al President Lluís Companys, el proper dia 17 a les 11 del matí en el Castell de Montjuïc, i participaran uns 500 cantaires de diferents corals, dirigides pel director de l’Orfeò Català, que interpretaran el Cant de la Senyera mentre s’hissi una senyera que es reposarà al castell, recordant la que va lliurar el President màrtir l’any 1936 i que va ser retirada pel franquisme, i que ara es vol restituir en homenatge permanent al nostre President.

Quedeu tots convidats.

Moltes gràcies per la vostre presència.

Pere Fortuny i Velázquez
President de l’Associació Pro –Memòria als Immolats per la Llibertat a C

Quaderns d'estudi 23 octubre20 10:Principi i final del franquisme. Resistència i lluita


Introducció. Principi i final del franquismo. Resistencia i lluita de Joan Camós


Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939) de Josep Ribas

Presos i preses de l’Hospitalet (1969-1976) de M. Pau Trayner; Miguel Ángel Montón i Joan Camós

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Homenatge i inauguració de la senyalització del monument de les Brigades Internacionals



23 d’octubre, a les 11 h. Sortida del Túnel de la Rovira

Districte d’Horta-Guinardó. Barcelona

Línea 5 Estación El Carmel

Com cada any des de 1988, el districte d’Horta-Guinardó organitza, davant el monument "David i Goliat", un homenatge a les Brigades Internacionals que van lluitar al costat de la República. L'acte compta amb la participació d’excombatents, de diverses associacions i la col·laboració del Memorial Democràtic. Enguany té com a novetat la inauguració de la senyalització d'aquest monument.

El 28 d’octubre de 1938, el govern de la República va organitzar un emotiu i multitudinari acte de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona. A l'acte van desfilar els soldats internacionals, que van marxar del país tal i com havia anunciat el president del govern, Juan Negrín, des de la Societat de Nacions el 21 de setembre.

Cinquanta anys després, el 28 d’octubre de 1988, i per iniciativa de la nord-americana Spanish Civil War Historical Society, es va inaugurar el monument David i Goliat, obra de l’escultor Roy Schifrin, que volia homenatjar tots els brigadistes internacionals.

Des d’aleshores, cada mes d’octubre, el districte d’Horta-Guinardó organitza davant del monument un acte d’homenatge en record i agraïment a les Brigades Internacionals. Enguany, a l’homenatge s'hi sumarà la inauguració de la senyalització del monument. Es tracta d'una senyal explicativa en la qual es pot llegir una breu introducció sobre què van ser les Brigades Internacionals i l'acte de comiat organitzat l’any 1938 a Barcelona.

La senyalització d’aquest espai és el primer pas per a la creació d’un itinerari pel patrimoni memorial d’Horta Guinardó. Un altre espai memorial del districte que hi ha previst senyalitzar és el Pavelló de la República.



dijous, 14 d’octubre del 2010

Homenatge a Oleguer Bellavista Bou a Cornellà de Llobregat



Traducció Estació Collserola

Benvolguts socis: Molt hem d'agrair els treballadors i la ciutat de Cornellà de Llobregat a aquest home. Per això considero que hem d'estar present en l'acte dedicat el diumenge dia 24 d'octubre de 2010. En el mateix se li posarà el seu nom a una petita placeta situada en l'actual Església de Almeda al costat del Cort Engonals. Però major atenció ha de prestar la Unión Comarcal de CC.OO. del Baix Llobregat de la qual sol·licito mobilitzi als seus afiliats per a rendir-li l'homenatge que es mereix. Pensar que sense la gran ajuda d'aquest home a l'oferir als treballadors la modesta Església per a exercitar el dret de reunió avui dia tinc els meus dubtes que el Moviment Obrer de la nostra Comarca adquirís la dimensió i el paper movilizador que va arribar en la lluita antifranquista per millorar les condicions de vida i treball, per les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. I això les noves generacions de sindicalistes, tant de CC.OO. com d'UGT, han de saber cuales van ser els seus antecedents, les seves arrels, de la reconstrucció del nou moviment obrer que va ser decapitat pel sagnant cop militar feixista de juliol de 1936. Sense la constitució de la Coordinadora Unitària, l'assalt al fatídic sindicat vertical en les eleccions sindicals de 1966, 1971 i 1975 és impensable que s'haguessin desenvolupats les tres vagues generals entre 1974 i 1976. Tot aquest llarg procés en la dura i repressiva clandestinitat portat a terme per centenars de treballadors, 57 dels quals van passar per les Comissaries i la presons franquista forma parteix de la nostra història recent que sens dubte en l'actualitat hem d'establir els màxims llaços unitaris i plurals entre les diferents opcions sindicals. Sense aquest compromís tampoc s'hagués desenvolupat la recent vaga general per a enfrontar-nos a la dura crisi engendrada pel sistema capitalista.


Salutacions fraternalesde:
Paco Ruiz Acevedo
Presidente de la AMHDBLL

Oleguer Bellavista Bou (1928-2005)
Francisco Ruiz Acevedo

El dia 29 de novembre de 2005 va morir Oleguer Bellavista als 77 anys. La seva sobtada mort em va causar un veritable impacte doncs uns dies abans, el 17 d'aquest mateix mes, va intervenir en l'acte de presentació a Sant Joan Despi de l'Associació per a la memòria històrica del Baix Llobregat, de la qual era soci i amb la qual col·laborava de forma entusiasta amb articles i biografies obreres. Amb si s'ha dut una font inesgotable de vivències i testimoniatges molt útils i necessaris per a la recuperació del memorial democràtic antifranquista. Era un sacerdot del Concili Vaticà II. El seu compromís social i la seva vocació democràtica van marcar, en exclusiva, la seva impecable trajectòria.

Havia nascut a Sabadell el 5 de març de 1928 en el seno d'una família treballadora. El seu pare, Pere Bellavista, i la seva mare, Maria Bou, havien treballat en el ram del tèxtil. Tenia dos germans: Josep i Mª Dolors. Durant 28 anys va ser un sacerdot compromès amb els moviments catòlics obrers. Havia exercit de rector durant més de 10 anys de l'església de Sant Jaume, barri obrer de Almeda de Cornellà, lliurat totalment a l'ajuda i a la defensa dels treballadors. En 1962 va organitzar conferències sobre el moviment obrer en les quals van participar l'advocat laboralista Antoni Cuenca i l'historiador Josep Benet.

Vaig conèixer a Oleguer en 1964 quan amb Antonio González i Rafael Cruz li sol·licitem permís per a poder reunir-nos els treballadors en l'Església. Eren temps de la dictadura franquista i els treballadors estàvem sotmesos al sindicat vertical dominat pel partit únic de Falange Española. Oleguer ens va obrir les portes de l'Església per a poder exercitar el dret de reunió. En 1965 en l'Església de Almeda es van crear els fonaments per a fundar les CC.OO. del Baix Llobregat. Record que abans de començar les reunions tapava amb un llençol la imatge de Crist.

Allí es van organitzar les candidatures unitàries per a l'assalt al sindicat vertical en les eleccions de setembre de 1966, que es van convertir en un rotund èxit per al nou moviment obrer, doncs van suposar una baula dels dirigents amb la base obrera de les empreses i el començament en la nostra comarca d'un dels moviments socials més importants de Catalunya, l'exponent màxim dels quals van ser les tres vagues generals que es van realitzar entre 1974 i 1976.

Oleguer va anar el sacerdot que més es va arriscar. Al costat de la seva germana Mª Dolors, en el seu modest habitatge annexa a la parròquia confeccionava milers de octavillas i documents clandestins sense fer distinció entre els diversos grups que llavors existien. Si ho haguessin descobert li hauria suposat llargs anys de presó. A través d'ell es va comprar una multicopista elèctrica per a les CC.OO. del Baix Llobregat. Quan s'avariava, Antonio García i jo havíem de traslladar-la a la parròquia en una moto amb sidecar tapada amb una flassada mentre, que l'artefacte que ens servia de transport, tremolava pels quatre costats a causa de la por que passàvem.

Oleguer va ser consiliario dels grups laics de l'Església com les JOC (Juventud Obrera Católica); la ACO (Acción Católica Obrera) i la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Aquestes organitzacions i els militants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) van impulsar i van organitzar el nou moviment obrer de la comarca, compost en la seva majoria per immigrants arribats en les dècades dels seixanta i setanta. Oleguer va desenvolupar un determinant paper en aquests grups laics, en els quals van destacar Joan Estrada i la seva esposa Maria Figueres, Paco Arias, Blas Asencio, Sabina Figueres, Carmen López, entre uns altres. Era el rector de l'església més paupérrima de Cornellà, acord en aquell moment, amb les condicions de vida dels veïns del molt castigat barri de Almeda.

En més d'una ocasió es va enfrontar amb l'arquebisbe de Barcelona, Marcelo González, al que li va dirigir en l'any 1967 una valenta carta els paràgrafs de la qual més excel·lents van anar:

Las Comisiones Obreras són un dels signes clars i reals de la promoció col·lectiva de la classe obrera en el nostre país. Han nascut de baix a dalt, i això és un signe de promoció.

L'Església apareix íntimament lligada i compromesa amb els quals governen actualment i amb els rics, i per tant amb les seves injustícies. Avui l'Església ha de manifestar-se als homes com SERVIDORA de la humanitat, i no com dominadora o poderosa. Aquest servei ha de manifestar-se amb signes visibles i intel·ligibles cap als pobres.

El 22 d'abril de 1967, després de dos anys de reunions, la BPS (policia política del règim franquista) deté a quaranta-dues persones a la sortida d'una reunió en l'església. Setze d'elles, membres de CC.OO, són jutjats pel TOP (Tribunal repressiu de la dictadura) i condemnades a tres i sis mesos de presó que compleixen, entre 1969 i 1970, en la Model de Barcelona. A favor dels treballadors va atestar Oleguer Bellavista, qui davant una pregunta del president del tribunal “va jurar per Déu que en la reunió no es va parlar de política”.

Oleguer no va militar mai en cap organització sindical o política. La seva militància començava i acabava en l'evangeli. Tan sols li guiava servir i ajudar als altres, en contraposició constant amb l'Església catòlica oficial, una institució que havia col·laborat amb el franquisme durant els quaranta anys de repressió. En l'any 1970, li van desposseir del passaport per unes declaracions filmades que va realitzar contra la dictadura de Franco davant la Televisió Francesa i que van emetre diverses televisions europees.

Però Oleguer Bellavista no només ha estat un defensor incansable dels drets humans i dels treballadors, sinó també de les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. Així mateix, ens ha llegat una àmplia trajectòria intel·lectual amb els seus vuit llibres (alguns prohibits per la censura franquista), nombrosos articles i biografies obreres i conferències.

Oleguer va exercir diversos càrrecs: professor de religió en l'Institut Eugeni d’Ors; fundador i director, entre 1963 i 1977, de la revista “Correspondencia”; secretari del grup de no alineats de la Assemblea de Catalunya; fundador i secretari de “Trobada Permanent d’Entitats d’Església” durant el període 1975-1981; fundador i director de’l Àrxiu Históric Municipal de Centelles (Osona) des de la seva fundació en 1988 fins al mes de setembre de 1999; i revisor del catàleg de la JOC i de ACO de’l Axiu Diocesá de Barcelona, entre moltes altres col·laboracions.

L'any 1982 es secularizó i es va casar amb Pilar Martí Sanahuja, de la qual va enviduar. Aquesta dona va jugar un gran paper en l'última etapa de la seva vida. Amb ella es complementava doncs compartien els mateixos sentiments religiosos i la mateixa lluita altruista i decidida per la defensa dels treballadors, dels pobres i de les llibertats democràtiques. En converses íntimes sempre em va manifestar quant l'enyorava.

Va Acabar refugiant-se en la població de Centelles, on vaig assistir al seu soterrament el 30 de novembre de 2005. Ell sempre es va considerar integrat a Cornellà de Llobregat, on ha deixat multitud d'amics que li recordarem per sempre. Va ser un home bo però també ha estat el gran oblidat. Espero que quan aquest recordatori surti a la llum, en el pròxim nombre de la revista “Memòria Antifranquista del Baix Llobregat”, entre tots li hàgim rendit l'homenatge popular que es mereix. Sens dubte va ser un il·lustre “vianant de la història” del Baix Llobregat.

L'Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat, ha promogut i aconseguit que l'Ajuntament de Cornellà, com Institució, organitzi com homenatge i reconeixement un acte popular per a dates pròximes, així com que el seu nom figuri en una plaça del barri de Almeda. Más val tard que mai!


dimecres, 13 d’octubre del 2010

"Público" rememora l'afusellament de Companys editant la seva biografia


Traducció Estació Collserola

Va ser l'únic president democràtic executat pel feixisme a Europa

Publico Madrid 10/10/2010

Un 14 d'octubre, a les 10 del matí, començava el Consell de Guerra contra Lluís Companys. Era 1940. Aquella caricatura de judici contra l'exministre de la II República i l'expresident de la Generalitat de Catalunya va durar menys d'una hora. La sentència ja estava fixada: la mort. A l'endemà, Companys era afusellat en el castell de Montjuïc. Va ser l'únic president democràtic executat pel feixisme a Europa.

Va Ocórrer fa 70 anys. Público rememora dissabte que ve l'aniversari de l'assassinat franquista amb la reedició de Vida i sacrifici de Companys, llançat per primera vegada a Buenos Aires en 1943. És el relat de la biografia del president català escrit per Ángel Ossorio, jurista i polític, conservador i liberal, però defensor de la República. Ambdós, Companys i Ossorio, van viure "vides còmplices", marcades per un "enemic comú", "l'Espanya intransigent, el militarisme autoritari, el dogmatismo religiós, el caciquisme electoral, l'explotació salvatge, la negació de la diversitat", recapitula Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que coedita el llibre, a la venda amb el diari per dos euros.

Ossorio transita per la biografia de Companys des de la seva etapa d'advocat de sindicalistes i obrers, després com activista republicà, periodista, edil en el Ajuntament de Barcelona o diputat en el Congrés. En 1932, es va convertir en primer president del Parlament de Catalunya i, un any més tard, en el successor de Francesc Macià al capdavant de la Generalitat, des d'on va viure la Revolució de 1934, la guerra i l'ocupació del franquisme. El qual li va detenir i va liquidar en 1940.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Convocatòria dels actes organitzats per la Comissió de la Dignitat els dies 15 i 17 d’octubre en homenatge al President Lluis Companys


Comissió de la Dignitat
Carrer de Rosselló 198, 4t, 2ª. 08008 Barcelona.

La Comissió de la Dignitat ha organitzat una sèrie d'actes per a rememorar el 70 aniversari de l’execució del President Companys. Aquests, volen ser uns actes solemnes civils de recordatori i condemna d’aquell crim, demanant que l’estat espanyol faci un acte de restitució solemne envers el President de Catalunya. Seran també un homenatge a totes les persones que perderen la seva vida o patiren la repressió, lluitant per les llibertats democràtiques i per Catalunya contra el franquisme.

En aquest moment històric els actes tenen un sentit especial de reafirmació del nostre poble com a nació i els nostres símbols nacionals, davant de la sentència del tribunal constitucional que ens nega i menysprea.

Els dos actes propers són:

El dia 15 d’octubre a l'Església de Sant Agustí al C/ Hospital, tocant a la Rambla de Barcelona, a les 20.00 h. Exèquies Cívils en honor del President Lluís Companys amb la solemnitat que li corresponen com a President del nostre país i que fins avui no se li havien dedicat. Hi hauran en primer lloc una sèrie d’intervencions literàries i de cites de persones sobre el fet de la seva mort. Un panegíric de l’ historiador Hilari Reguer i per cloure l'acte la interpretació del Rèquiem de Mozart per l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la coral Polifònica de Puig-reig dirigits pel mestre Carles Coll.

Dia 17 d’octubre la jornada matinal al Castell de Montjuïc "Montjuïc canta a Companys". amb la participació de corals de la Federació d'Entitats Corals de Catalunya del Moviment Coral Català i la presència especial de l'Orfeó Català. Hi participaran vint i cinc corals d’arreu del país més l'Orfeó Català.

D'11 a 12 a cinc llocs del castell diverses corals faran cantades. A tres quarts d'una es concentrarà el públic i les corals al Fossat de Santa Eulàlia on va ser afusellat. Aquí es farà l'acte central amb un parlament de presentació de l'acte commemoratiu i la interpretació per les corals, dirigides pel director de l'Orfeó Català Josep Vila, d' El Cant de la senyera. La interpretació es farà mentre s'hissi una senyera que es reposarà al castell. La senyera havia esta posada el 1936 pel President Companys, quan aquest va lliurar el castell a la ciutadania. Va ser retirada pel franquisme i ara es vol restituir en homenatge permanent al nostre President. En acabar s'interpretarà el cant dels segadors.

Barcelona, octubre de 2010.

Us hi esperem ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Diari de la Biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona





La Biblioteca Ignasi Iglésias, situada al barceloní barri de Sant Andreu del Palomar, enguany celebra el seu 75è aniversari i, per festejar-ho, ha posat a disposició de tothom el diari que la bibliotecària Francesca Farró va escriure des del 1935 fins a l’any 1959 a través del web Diari de la Biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona.

Actualment podeu consultar els fragments més interessants del primer quadern del diari que engloba des del 1935 fins al 1944, un anys ben convulsos de la nostra història recent. Hi trobareu un testimoni de primera mà sobre fets cabdals succeïts durant la guerra com, per exemple, les paraules de la bibliotecària en relació als bombardeigs que va patir Barcelona el mes de març de 1938:

“Hem passat tres dies horrorosos perquè hem tingut un bombardeig que ha durat 24 hores. Més ben dit, han sigut deu bombardeigs amb dues hores de pau en els intèrvals. Per aquest motiu, la Biblioteca ha funcionat amb una mica d’irregularitat, encara que no ha tancat cap dia, del tot. Avui dissabte, hem respirat una mica. Ha cessat aquell horror”.

O bé la primera anotació al diari després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, ja en castellà, el dia 27.11.1939 :

“Hoy hemos abierto de nuevo la Biblioteca al público, después de un largo periodo de inactividad (…). Por órden superior también hemos retirado de la sala de lectura algunos libros, de las secciones de historia y ciencias sociales”.

Així com d’altres anotacions referents a la censura imperant, com aquesta de 1943:

“Cada dia resulta mas difícil contentar a los lectores de novelas, pues siempre les servimos las mismas. Sin renovación, y además las que hemos retirado, por razones de censura, tenemos que hacer verdaderos equilibrios para conservar los lectores antiguos”.

Esperem que aquest petit tast us animi a continuar passejant per les pàgines del Diari de la biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona!

Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Hugo Blanco a Barcelona, L’històric dirigent indígena i guerriller peruà



El moviment indígena a l'Amèrica Llarina amb
Hugo Blanco, dirigent indígena camperol i guerriller del Perú,
Paco Fernández Buey, catedràtic d’ètica i filosofia política a la Universitat Pompeu Fabra,
Esther Vivas, membre de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Dijous 7 octubre. 19:30h
RAI-Barcelona

Carders, 12 principal (no confondre amb ”Corders”!) L-4 Jaume I/L-1 Arc de Triomf

Biografia d'Hugo Blanco

Nascut el 1935 a Cuzco, Hugo Blanco ha estat un dels dirigents camperols indígenes més rellevants del Perú i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra llatinoamericana. A finals dels anys cinquanta s’afilià al Sindicato de Campesinos de Chaupimayo i va ser el princiupal dirigent de l’aixecament camperol durant la presidència de Fernando Belaúnde al Perú el 1963. A inicis de la anys seixanta, com a reacció a la repressió, el moviment camperol fundà la columna guerrillera Brigada Remigio Huamán que fou desarticulada el 1963. Blanco fou capturat i tres anys després va ser condemnat a 25 anys de presó. Gràcies a una important campanya de solidaritat internacional evità la pena de mort. L’any 1970 el govern li va concedir la llibertat i l’any següent va ser deportat. El 1975 retornà a Perú on participà en les fortes protestes contra el govern militar de Francisco Morales, sent deportat de nou. L’any 1978, de retorn al Perú, va ser escollit membre de l’Assemblea Constituent que aprovaria una nova constitució que va posar fi a la dictadura militar. Durant la dècada dels anys vuitanta va ser escollit diputat en vàries ocasions com a integrant d’una amplia coalició d’esquerres. L’any 2002 va ser diagnosticat amb un tumor cerebral, causat segons els metges per l’impacte acumulat dels cops de porra soferts al cap al llarg de la seva vida, i gràcies a una campanya de solidaritat internacional va poder finançar l’operació que li va extreure el tumor. En les dàrreres dècades ha estat vinculat a les lluites dels camperols de la regió de Cuzco i dels cocaleros. En l’actualitat és el director de la revista Lucha Indígena i és membre del consell assessor de la revista Sin Permiso.

Jornades "Fosses Comunes. Un passat no oblidat" - Gandesa (Terra Alta, Tarragona), al 24 de octubre


Per bé que a Catalunya la major part de fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme són fosses de soldats i les tasques més freqüents són les de localització i dignificació, aquestes jornades aborden tots els aspectes que preveu la Llei catalana, incloent-hi, si escau, l’exhumació i la identificació. Doblement condemnades a mort i a l’oblit, les persones desaparegudes i les fosses comunes encara esperen reconeixement i justícia.

Durant els nou anys transcorreguts entre la primera obertura a Priaranza del Bierzo d’una fossa comuna de la repressió franquista i l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei de persones desaparegudes i fosses comunes (2009), la necessitat d’abordar el tractament de les fosses comunes d’aquest període ha saltat de les associacions de recuperació de la memòria històrica a l’Administració pública, les universitats o els grups de recerca, sota l’atenta mirada de la societat civil.

Dins el marc de “Dies de guerra - Diàlegs de Pau”, aquestes jornades Fosses comunes: un passat no oblidat pretenen de posar en comú l’experiència acumulada al llarg de deu anys en una matèria necessàriament interdisciplinària, com és el tractament de les fosses comunes, en la qual es troben la recerca històrica, els treballs arqueològics, i l’antropologia i la medicina forenses, sense oblidar l’acció de les entitats memorials i dels familiars de les persones desaparegudes.

Divendres 22, dissabte 23 i diumenge es farà l’acte de dignificació a les víctimes de la Batalla de l’Ebre al Memorial de les Camposines.

Organitza:

- Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (COMEBE)

- Memorial Democràtic

Del 22 al 24 d'octubre

Palau del Castellà

C/ del Call s/n

Gandesa

Inscripcions

Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre

977 421 528 - info@batallaebre.org  

Preu: 12 €